El factor humà
‘Barçalonesc!’
Hi ha una cosa en què la premsa en paper és imbatible, per molt que els llampants diaris digitals s’afanyin a guanyar la cursa de la immediatesa i esdevinguin atractius mitjans globals amb paraula, so i imatge en moviment. Les portades de la premsa són un tresor sense preu i les hemeroteques, les seves més fidels guardianes. La premsa digital és un riu que passa i que desapareix en l’oblit del temps, com la vida mateixa; en canvi, el diari fet paper és una marca en el calendari, un fet, una fita, un esdeveniment, un instant capturat i que perdura per sempre més. El paper n’és testimoni; el periodista que hi va ser, ho va veure i ho va redactar, notari, i la història –que es construeix a través de la veritat que ha quedat escrita, documentada–, la gran beneficiada.
Hi ha un altre element que converteix en únic un producte nascut de matinada en una rotativa, i són les paraules que el poblen. Les de sempre i les que, a vegades, cal inventar perquè allò que passa i toca descriure és tan nou, tan increïble, tan difícil de traspassar de la realitat al llenguatge escrit que només a través d’una paraula creada de bell nou és possible acostar–s’hi. El periodisme imprès ha de ser mal·leable, versàtil, com la vida mateixa, i, per això, davant de fets nous ha de respondre amb nous formats, davant de fets extraordinaris ha d’apostar per mots que surtin d’allò que és ordinari.
I això és el que va fer la nit del 29 de novembre del 2010 la redacció del diari francès L’Équipe, mitjà de referència no només a França, sinó en tot l’univers esportiu. Aparèixer en una portada de L’Équipe és entrar a la història, i si es fa embolcallat de mots superlatius i exclamacions d’elogi, aleshores és com tenir un salconduit per ingressara a l’Olimp, paradís reservat per a aquells a qui l’excel·lència terrenal els dona dret al gaudi de la lloança eterna.
El dilema professional que aquell dia van tenir els redactors del rotatiu esportiu francès va ser el de trobar la justa mesura en les formes i les paraules per reproduir l’actuació duta a terme aquell vespre pel Futbol Club Barcelona contra el Real Madrid, al qual va batre per 5 gols a 0, desplegant una pràctica futbolística mereixedora de tots els goigs i tots els laudes. I la solució periodística va ser donar la primera plana a un home i a una paraula. Tota la portada del diari de l’endemà va estar dedicada a una foto preciosa de Xavi celebrant el primer gol de la nit, amb el dit índex alçat assenyalant la paraula escollida per titular aquell esdeveniment històric: “Barcelonesque!”
Allò que neix, creix i es reprodueix a Barcelona en forma de golejada, elevat a sinònim de cosa excelsa. Barcelonesque, aplicat a aquelles coses que cal ressenyar com a extraordinàries, un terme nou que troba l’exacta mesura del seu significat en la portada de L’Équipe i la imatge d’un Xavi carregat d’energia i intel·ligència. Això és i serà sempre Xavi, algú capaç de fer una cosa barçalonesca ahir, avui i sempre.
Barçalonesc, amb ce trencada, a la catalana, perquè identifica amb més precisió l’origen del terme. A Barcelona, el que és de Barcelona; al Barça, el que és del Barça, i a Xavi, el que és de Xavi, un dels pocs individus que poblen el planeta Pilota que pot presumir de tenir una trajectòria professional sublim, immillorable, barçalonesca! I que sigui per molts anys.