L’Església davant la pederàstia

Fa dècades que la jerarquia de l’Església catòlica està afrontant de manera equivocada l’existència d’abusos a menors per part de religiosos. En el passat ho feia tapant els casos o traslladant els abusadors a altres parròquies en lloc de lliurar-los a la justícia, i actualment, segurament amb més bones intencions però sense assumir plenament la responsabilitat dels fets, minimitzant el còmput dels informes externs. Un comportament especialment greu tenint en compte que es calcula que només s’han arribat a denunciar el deu per cent de la totalitat dels casos. La intenció de reduir l’ona expansiva de l’escàndol en lloc de mostrar la determinació d’arribar fins al fons s’ha posat en evidència, per exemple, amb la reacció davant les demolidores dades de l’informe del Defensor del Pueblo a nivell estatal. Pel que fa a Catalunya, almenys les institucions han tingut un paper pioner, tant pel que fa a la Sindicatura de Greuges com a la comissió d’investigació iniciada al Parlament de Catalunya. A conseqüència del degoteig de denúncies, sobretot referides a la pederàstia comesa entre les dècades dels seixanta i noranta, l’Església ha assumit públicament la necessitat de deixar de considerar els abusos un pecat i qualificar-los com el que són, un delicte. La part bona és que actualment és molt més difícil cometre, tolerar o directament encobrir les agressions, però el problema és que per a la immensa majoria dels denunciats la possibilitat d’exigir una reparació judicial ha prescrit. Malgrat el viratge que l’Església s’ha vist obligada a efectuar per la creixent pressió social, en la pràctica els passos són especialment tímids pel que fa a les compensacions a les víctimes, que continuen exigint indemnitzacions encara que les prescripcions els barrin l’opció judicial. És per això que cal reclamar que s’incrementi l’acompanyament institucional a les víctimes per part d’uns governs que, malgrat el caràcter aconfessional de l’Estat, no poden oblidar que hi ha acords de col·laboració amb el Vaticà, que es destinen recursos a l’Església a través de l’IRPF i que s’apliquen exempcions fiscals als immobles religiosos. La contrapartida ha de ser exigir i garantir una protecció total als menors.