Eclipsi

Desvagat, llegint, fent un sonet de tant en tant, tinc el televisor encès i miro l’eclipsi que enlluerna (o enfosqueix, més aviat) els americans del nord. Em meravello, primer, de la capacitat dels periodistes a l’hora d’explicar durant quasi quatre hores (des dels primers indicis del fenomen a Mazatlán (Mèxic) una notícia que tothom sap com anirà i que no té gaires arestes, un cop s’han divulgat els detalls científics i pràctics de la conjunció astral. D’acord, hi ha connexions en directe i és aquí on la cosa s’anima, però el repte és similar al de les etapes ciclistes, les que es retransmeten senceres des de la línia de sortida. ¿Com omplir tanta estona de transmissió? Com que el fenomen és nord-americà, les cadenes més importants s’hi aboquen i el converteixen (tant com poden) en un espectacle universal. Em meravella, per exemple, que una cadena anunciï en els càirons, com a notícia d’última hora, que l’eclipsi ha començat a Texas a l’hora convinguda. Com si hi hagués alguna possibilitat que això no fos així. L’eclipsi a distància té detalls francament notables, com ara l’exposició d’una pantalla en negre (abans del famós halo de gasos, de la corona solar) durant uns quants segons, un reclam que seria del tot impensable en un altre moment. I, sobretot, els crits de la gent que s’agleva en les places i els carrers, en parcs i jardins, en circuits com el d’Indianapolis. Quan senyoreja la nit en ple dia, en el moment precís de la foscor, es produeix un crit de joia que celebra l’adveniment del prodigi astronòmic com si es tractés d’un espectacle teatral, una mena d’homenatge admirat a una regularitat de la natura que es coneix des de temps remots. Aquest eclipsi no ha estat un sobtat avís del final, sinó que l’han convertit en una festa col·lectiva, quasi un ritual atàvic. Només les bèsties i bestioles han patit per si tornava el sol. Els espectadors han aplaudit perquè sabien el final, després de la foscor.