La ineludible gestió forestal
La silvicultura és una de les activitats econòmiques amb menys sortida a Catalunya. Des de fa dècades, la sobreprotecció dels boscos, l’abandonament de conreus, les traves burocràtiques i econòmiques aplicades a la gestió forestal i la falta de retorn econòmic en l’explotació del bosc han configurat un escenari que la sequera ha elevat a un perill en potència. Fins fa ben poc, l’administració havia passat de puntetes per la necessitat de gestionar la creixent massa forestal de Catalunya. Ara, aquesta necessitat esdevé emergència davant la quantitat d’arbres morts que amenacen de ser un perill directe –els propers als camins poden caure– i formen un volum ingent de combustible que les molt millorades campanyes de prevenció i estratègies d’extinció d’incendis no podran controlar si l’estiu és sec. Cal facilitar i estimular l’aprofitament partint de la premissa que, per magre que sigui el rendiment econòmic que proporciona el bosc, és preferible fer ús de l’energia de la biomassa que no pas que es perdi en incendis forestals descontrolats.
Convé que el punt de partida sigui un acord sobre la quantitat de massa forestal apropiada a les noves perspectives climàtiques i la seva distribució. La massa arbrada fixa el C0², però també absorbeix una aigua que escasseja a les conques internes. I si bé es pot discutir si el 62% del territori cobert de bosc és una proporció adequada o no, difícilment admet esmena que calen actuacions selectives per retirar arbres morts, netejar sotabosc i obrir discontinuïtats per ajudar al control d’incendis. Ha de ser possible un consens entre els tres actors implicats, propietaris –que han deixat d’actuar al bosc davant els costos, els entrebancs i la falta de retorn–, ecologistes –que recelen dels propòsits comercials dels propietaris– i tècnics forestals. Són aquests últims que, en tant que fonts de coneixement, haurien d’inspirar les línies d’actuació per recuperar iniciatives d’aprofitament forestal atractives per als propietaris –el 75% de la superfície boscosa és en mans privades– i fer-les compatibles amb la protecció raonable d’una biodiversitat que, en temps d’incerteses, és un tresor.