Jo m’acuso... de terrorista! (1/3)

Era el 13 de gener de 1898 quan l’escriptor francès Émile Zola publicava al diari parisenc L’Aurore una carta oberta titulada “J’accuse...!” (Jo acuso...!, en català) a Félix Faure, president de la República Francesa d’aquell temps. Era una protesta “encesa” i “un clam de la meua ànima”, tal com la va definir ell mateix, en defensa del capità jueu Dreyfus, acusat falsament, humiliat públicament, sentenciat per alta traïció per espionatge a cadena perpètua, deportat i tancat en una presó, de forma infrahumana, a la Guaiana Francesa (1895) i posteriorment indultat (1899). Per tant, fou un escàndol polític a escala internacional per a una França dividida per aquest cas i referent mundial com a república revolucionària del 1789-1796, que sota el lema de “llibertat, igualtat i fraternitat” hauria d’ésser més generosa en justícia i llibertat. En efecte, tal com el mateix Zola ho explicà a la seua dona Alexandrine, al tenir coneixement de l’afer Dreyfus, el 13 de novembre de 1897, dos mesos abans del citat escrit: “Un drama superb, del qual no pots comprendre la infinita tragèdia.” Certament, aquest cas de prevaricació judicial, tremendament injust, que també afectà profundament l’acció política francesa, durà dotze anys (del 1894 al 1906, ja quan aquest militar es va poder rehabilitar), a més a més d’influir per sempre en els processos polítics i judicials internacionals.

(Fi de la primera part)