L’Esther busca testimonis

Tants ulls com hi ha a la via pública, i tan poc que miren. La gent bada, va distreta en qualsevol història, o porta els ulls clavats al mòbil, i ningú està per allò que passa al seu entorn. No es mira o potser no es vol mirar. D’aquesta manera no ha d’estranyar que una família barcelonina porti més de vint dies intentant localitzar algun testimoni del terrible accident de bicicleta que va tenir una dels seus membres, l’Esther, iniciativa que ara com ara encara no ha obtingut cap resultat positiu. S’han penjat cartells al carrer per si algú va veure alguna cosa aquell 22 de març a quarts de quatre de la tarda, però de moment ningú ha respost a la crida.

L’Esther és fisioterapeuta i fa un any i mig va decidir que es mouria per la ciutat de Barcelona pedalant amb bicicleta. Als seus 53 anys es tracta d’una decisió sàvia perquè carregar piles de salut física i emocional cada dia és una bona cosa. Aquell dia enfilava cap a l’Esquerra de l’Eixample pel carril bici del carrer Diputació quan en arribar a la travessia de Bailèn es va esdevenir el que hauria pogut acabar en tragèdia. Era un divendres de trànsit espès al carrer Diputació, amb cotxes i autocars que omplien els vials. Que hi hagi més o menys trànsit, és una circumstància que no ha d’afectar els ciclistes que es desplacen pel carril bici, perquè es tracta d’un vial segregat protegit amb uns pilons baixos de goma, a excepció de les interferències, com és el cas de Diputació i Bailèn. Als encreuaments desapareix la separació física per facilitar la circulació dels vehicles que van en sentit mar.

Va ser en aquest punt on un autocar de transport interurbà de viatgers va tocar lateralment l’Esther, que es va desestabilitzar i va caure perillosament sobre l’asfalt. La caiguda va ser de molt risc perquè el seu cos va girar cap al costat del vehicle, amb el perill de quedar-hi atrapada sota.

El desenllaç va ser més favorable per a la ciclista però també molt dolorós; una fractura de pelvis i també de sacre, ingrés hospitalari obligat, dues intervencions quirúrgiques, i n’hi haurà alguna més. Ara per ara, l’accidentada encara no ha pogut tornar a casa seva, té al davant un llarg mes de llit i un feixuc i lent procés de recuperació. Però se’n sortirà.

Des de fa uns dies, són la filla i la germana de la ciclista les que es dediquen a buscar testimonis de l’accident que puguin aportar informació penjant avisos als voltants del punt on es va produir la col·lisió. A peu d’asfalt, l’Esther va rebre l’ajuda de tres nois que no coneix i tampoc sap si van ser testimonis del desenvolupament de la seva caiguda.

Després d’anar a terra i que l’autocar passés per damunt de la part posterior de la bicicleta, el conductor del vehicle es va aturar, va baixar i va anar a interessar-se per la ferida. L’Esther, que va estar conscient en tot moment, recorda que va dir al xofer: “Jo anava pel meu carril.” El conductor va respondre: “Jo també.”

El litigi ja està plantejat: com és possible que dos vehicles, anant cada un pel carril que li correspon, puguin arribar a tocar-se fins a desencadenar un accident? Aclarir-ho és important per al rescabalament que ha de tenir l’Esther però també per saber si la configuració del carrer Diputació és l’adequada per al trànsit d’autobusos que passen a fregar, i a vegades a tocar, de vehicles tan febles com les bicis.