Que tornin els serenos!
Quan un poble petit, on habitualment hi ha tranquil·litat i qualitat de vida, comença a patir robatoris sovint (alguns, amb intimidació), més enllà dels motius que han portat a l’augment de delinqüència, cal pensar en el fet que ens manquen efectius de vigilància. Fa ràbia pensar que, fins no fa tant de temps, molts veïns d’aquests pobles ni tan sols tancaven les portes del carrer amb clau. Malauradament, això ha hagut de canviar davant l’increment d’ensurts. Hi ha esforços per part d’alguns ajuntaments i dels Mossos d’Esquadra per establir pautes de vigilància i sistemes d’alerta, però, tot i ser benvinguts, a la vista de les evidències, no són suficients. Molta gent ho ha proposat i jo m’afegeixo a la petició: cal recuperar la figura dels serenos arreu, com ja han fet algunes poblacions amb més habitants que aquests pobles. La policia no pot arribar a cada lloc en tot moment; no té prou efectius. I, de vegades, quan respon a una crida i hi arriba, per desgràcia, el mal ja està fet. La dissuasió seria, doncs, un bon reforç. Les figures dels serenos, que serien equiparables als ara anomenats agents cívics, podrien ajudar a pal·liar el problema. Haurien de ser persones permanentment connectades amb la policia, per poder alertar amb rapidesa sobre situacions irregulars o tan sols sospites, de dia i de nit. Haurien de tenir també llicència per sancionar si detecten infraccions. En aquest sentit, penso, per exemple, en els visitants que s’entesten a aparcar a l’interior dels nuclis antics dels pobles on està expressament indicat que només hi poden estacionar els veïns. Com es poden pagar aquests serveis? Doncs, tenint en compte que parlem de la seguretat de les persones (la majoria d’elles, contribuents) i del compliment de les normes de convivència, haurien de sortir diners de totes les administracions que en tinguin la competència. A iniciativa, és clar, dels ajuntaments, els quals han de ser prou valents per afrontar el problema i buscar el finançament allà on calgui. Ningú vol viure en una societat en què sigui permanentment necessària la vigilància, però, lamentablement, la sensació d’inseguretat hi és; aquesta és la realitat. Paral·lelament als projectes de reinserció, que són molt lloables, el moment reclama moure’s i aconseguir protecció addicional.
