Quan el nom sí que fa la cosa

Solem dir que el nom no fa la cosa quan volem ressaltar que l’important no és el nom que donem a la cosa, sinó la cosa en si. El llenguatge no és mai innocent, perquè és pensament i, per tant, intenció. A través del llenguatge expressem idees, valors, tota una manera d’entendre i concebre el món.

Amb els noms que atorguem a les coses, sobretot quan fan referència a un terme geogràfic, una infraestructura, un carrer del nomenclàtor, estem delimitant, si més no, un sistema de prioritats. En el cas dels noms de personatges és encara més important decidir qui destaquem i en funció de què. Qui volem que sigui recordat, a causa dels seus valors, de la seva contribució, els quals volem ressaltar per dir que hi coincidim.

Tot allò que dona sentit a un territori, que l’explica i que en conserva l’essència són els topònims. Per això, si el territori és colonitzat, el primer que veurà anul·lat, canviat o deformat són els topònims, per deslligar-los de la tradició i del sentit que han tingut des de temps reculats. Es tracta d’una operació de despullament del que és propi, de desmemòria intencionada, de substitució de l’imaginari, molt efectiva que –repeteixo– coneixen bé les nacions que han patit o pateixen dominació, com la nostra.

Els noms públics de carrers i places també solen ser una fal·lera de substitució. Es tracta de suprimir tot allò que sigui referencial per a la població, per anar imposant un nou imaginari. Sovint es tracta de personatges o que no han tingut res a veure amb el territori, o que han contribuït a dominar-lo, però que qui el posa, l’imposa, sabent que això farà el seu efecte destructor ben a la curta. Hi ha una altra opció que és relegar a llocs residuals noms del tot imprescindibles per entendre la pròpia història. Sovint, m’hi fixo, i si trobo noms de personatges rellevants de la nostra cultura (Pompeu Fabra, p. ex. que n’hi sol haver a cada poble), podria fer un llibre de tots els carrers apartats i malgirbats que duen el seu nom.

Assistim a una fixació per posar noms també a moltes infraestructures, quan, de fet, no cal, perquè sovint el més eficaç és que es denomini per la seva funció (estació, aeroport, ambulatori, etc.) amb l’ajut d’una localització, una ciutat, un poble, etc. Però el fet de retre homenatge a la memòria de les persones que han destacat en la nostra societat, les que posem al davant, a l’aparador, han de ser escollides pels integrants de la pròpia societat, que els coneixen bé. Els criteris poden ser molts: aportació i talent professional i/o artístic generós i revertit en el comú, obres d’interès general, etc. Tot això ajuda a crear un model social que volem destacar, a través de mantenir present, en la nostra memòria i en la dels que vindran, la contribució del personatge. Aprofitar la situació de poder per imposar des de fora noms propis a les coses és una ingerència intolerable, impròpia d’un comportament democràtic. El poder polític marca territori de moltes maneres, imposant noms, el calendari festiu, prohibint o minoritzant la llengua, etc., de qui vol a sota seu.

La polèmica fútil arran del nom a atorgar a la propera estació de Sants n’és un clar exemple, quan encara tenim ben present la mateixa jugada amb l’aeroport del Prat. No entraré en si és més adient un nom o un altre, si el nom de Montserrat Caballé ho és més que el d’altres moltes possibles candidates a tenir estació, perquè considero que això s’ha de fer amb criteri, calma i sense imposicions des de fora. La polèmica s’hauria de centrar no només en el nom, sinó sobretot en el mètode imposat i forà.

Som en un moment en què tot es valora per la quantitat, quan allò que ha de pesar és la qualitat. Criteris com la fama o el nombre de seguidors no haurien de ser valors a tenir en compte, ja que tots sabem que són puntuals i, potser, estrictament interessats o manipulats.

Ser famós, avui més que mai, pot no ser un mèrit, sinó més aviat una circumstància on el màrqueting hi té massa a veure.