El cap d’en Balmes

A Sesenta memorias perdidas, Santi Balmes cantava a la dicotomia aparentment irreconciliable entre el cap i el cor: “Siempre me dicen ‘Deja la cabeza y hazle caso a tu corazón.’ Pero, ¿qué hacer cuando tu corazón está fatal de la puta cabeza?” Al seu últim llibre, Un día en mi cabeza (Lunwerg) –il·lustrat amb deliciosos collages de Rebeka Elizegi–, deixa clar que el seu cap no només no està fatal sinó que desborda connexions, dades, records, cançons i molta deliberació. Sabríeu fer un llibre de 192 pàgines parlant només d’un sol dia de la vostra vida? És cardat. El cantant de LOL ho fa i se’n surt amb nota. El lector acaba amb el riure descordat i més matèria grisa al cervellet. Si hagués estat escrit un dia abans o un dia després el resultat no seria idèntic. Seguim la “constant edificació d’una ment en dispersió absoluta”, una diàspora només aparent, amb tot el sentit acumulatiu del terme. Els Big Bangs en miniatura i la meditació transcendental com a contrapunt fan del cap de Balmes un lego dalinià on tota peça encaixa (malgrat li pesi a l’autor, que es definia al llibre anterior com Esa pieza que no encaja). Anècdotes sobre la natura, l’univers, les religions, les discussions de parella per manca de glucosa en sang, la caca i el pipí matinals, o el gen de la catalanitat, en sintonia amb reflexions sobre la condició humana, la dictadura de la bellesa, la mitologia transhistòrica i la ment com “un espai turbulent i farcit de pensaments invasius” en un món que és una “immensa gàbia de frikis”. Al cotxe l’acompanyen Bukowski o Borges, amb els quals manté diàlegs hilarants. Una gran opció per Sant Jordi. Llenceu-vos-hi de cap, sisplau.