Josep Campmajó, terrorista?

Aquest vespre a les vuit hi ha convocada una concentració a la plaça del Vi de Girona en suport a Josep Campmajó i Caparrós, exiliat fa 22 setmanes a Suïssa, segons va explicar ell mateix dijous. El motiu del seu exili és la por de ser empresonat preventivament després que l’acusessin de ser un dels caps de Tsunami Democràtic. L’acusació és per terrorisme. I això em porta a pensar: com pot ser Josep Campmajó un terrorista? Ho tinc clar, no ho és, de cap de les maneres. Sí que és un activista, entre altres moltes coses. I per tant avui seran molts els ciutadans que seran a la plaça del Vi seguint la crida del Grup de Suport a Josep Campmajó, que es va presentar dijous. Seran allà on va ser 259 dilluns el mateix Campmajó quan hi havia concentracions setmanals per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Campmajó, com a bon activista, va ser peça clau de Girona Vota i se li pot dir que ha estat un activista pel procés i per tantes altres coses, però es pot assegurar que no en té res, de terrorista, com els altres acusats per aquells “poders judicials centrals que juguen la partida més enllà de les regles jurídiques en un escenari imprevisible”, com els va definir l’advocat Benet Salellas.

No fa gaires anys que conec Josep Campmajó, tot i que el tenia vist. Les seves activitats religioses anteriors, alguna trobada en la missa de Sant Francesc de Sales, les coincidències al Mercat del Lleó –on té parada i va ser president dels paradistes–, al darrere la candidatura d’Agustí Benedito en el Barça, en temes del procés, en alguna presentació de llibres i algun jurat, en el seu paper a Junts per Catalunya... Tot això va fer que em pugui dir amic d’en Campmajó i per tant reconèixer com vaig patir quan el van detenir el 28 d’octubre del 2020 a casa seva en una operació d’aquelles propagandístiques de la Guàrdia Civil per l’operació Volhov i unes acusacions que no s’aguanten per enlloc.

Tot està relacionat. Vaig tornar a patir quan vaig intuir que havia deixat el país, tot i escoltar-lo en les tertúlies de Girona FM0. Patir perquè ja el 1992 vaig saber què era que acusessin gent coneguda i amiga i algun d’ells fos torturat encara que ni tan sols va acabar imputat de res. O quan van posar mig govern a la presó i Carme Forcadell. Amb el que anaven publicant mitjans afins a la gent que ocupa l’Audiencia Nacional o el Suprem, feia patir, encara que tingués la convicció que durant el Tsunami ell va ser dels milers que van sortir al carrer, exercint el dret a manifestació, allò que si passa a les Espanyes o ho fa a Madrid gent del PP és legítim, però si es fa a Catalunya és terrorisme. Amb la detenció, el Canalla, com li dèiem pel nom del restaurant on treballava a la plaça Bell-lloc, va haver de canviar de casa, se li van quedar mòbils i ordinador i va perdre una novel·la que tenia començada i que parlava d’Ava Gardner. Ell, que va guanyar el Casero el 2009 amb Olor de violetes, des de llavors s’ha sentit vigilat. I ha decidir marxar. Trobo a faltar el Canalla, el restaurant i en Campmajó. Ara cal demanar que pugui tornar de l’exili per fer-la petar a la ràdio, al mercat o on sigui, exercint de nou el seu paper d’activista.