Vint mil llegües de viatge sanitari

Fa vuit anys que faig voltes a la centrifugadora dels serveis sanitaris. Totes les meves patologies són subjecte de prejudicis: fibromiàlgia, sensibilitat química múltiple, EPOC, covid persistent, neuràlgia del trigemin, mioma uterí, depressió i una probable detecció de trets de l’espectre autista i altes capacitats. És trist descobrir que, fins i tot dins dels serveis de salut, sovint aquestes malalties no es consideren reals i no n’hi ha per tant. El dolor existeix, la fatiga també, i la depressió per perdre una vida autònoma també. Sovint sento que soc una molèstia per als serveis de salut. A mode d’exemple exposo la darrera experiència: el dia 4 d’abril, patia una tos insostenible, amb l’esquena encorbada, dolor de cervicals, abdominal i al pit. No podia menjar i caminava amb ajuda. La metgessa del CAP va considerar necessari derivar-me a l’hospital Josep Trueta. No podia anar sola, i la meva parella estava en hores de feina, se li havia emportat el cotxe la grua i havia de recollir el nostre fill a l’escola. Així és que la doctora va considerar oportú que em traslladés una ambulància. Un cop dins l’ambulància, la tècnica d’emergències i jo vàrem intercanviar unes paraules: Tècnica: “Abans de trucar a l’ambulància hauries d’haver anat en cotxe.” Jo: “Ja he sentit que ho deies a la doctora, però no tenim el cotxe i el meu fill està a punt de sortir de l’escola.” Tècnica: “Doncs haguessis agafat un taxi.” Jo: “Me’l pagaràs tu, el taxi? Perquè jo cobro 700 euros d’una pensió d’incapacitat.” A partir d’aquí, tot un despropòsit. Un atac d’ansietat, plorar i cridar. Vaig intentar fugir d’urgències dos cops... Em disculpo públicament pel sarau. Sanitaris, recordeu que la xarxa invisible en la qual els pacients construïm la nostra seguretat i esperança queda destruïda quan una jove tècnica d’emergències se sent amb el dret de dir-te que hauries d’haver agafat un taxi. Els pacients, sovint no ens sentim tan empoderats. Gràcies.