Casaments

La història del matrimoni és la història de la infinita diversitat humana. És probable que d’aquí a uns quants anys arreu del món la gent utilitzi televisors del mateix fabricant, però és segur que les formes de casar-se continuaran essent enormement variades i contradictòries.

Sembla que és impossible, si es repassa una mica la història de les civilitzacions, deslligar la unió afectiva i sexual d’un ritualisme imposat per cada societat. I les societats, encarnades bàsicament en un poder polític i un poder religiós, es resisteixen a no exercir aquesta forma d’autoconservació que és la cerimònia.

L’any 1960 el govern de l’Índia aprovà una llei que prohibia el casament entre infants. No fou gaire ben rebuda. Fa pocs dies, en una cerimònia que durà tota una nit, cent vuitanta parelles de nens i nenes –de sis mesos a cinc anys– s’uniren en matrimoni d’acord amb el costum tradicional. Els “nuvis” es van adormir en braços de llurs pares, amb els quals continuaran vivint fins que tindran divuit anys.

Fa impressió comparar aquest cas amb el de la parella d’adults que s’ha suïcidat en un poble andalús perquè els pares de la noia no trobaven convenient el matrimoni.

Davant aquests fets ens adonem del camí que encara ens cal fer, com a éssers humans, per a arribar a la llibertat personal. D’una banda casen uns infants que tot just aprenen a caminar, de l’altra s’oposen al casament d’un home i una dona; dos casos ben diferents i ben iguals, si es consideren des del punt de vista de la coacció.

Jo no sé com reaccionaran els infants de l’Índia quan arribaran als divuit anys, si acceptaran la “inversió social” que han fet llurs pares o algun d’ells es rebel·larà; el que sé és que la tragèdia de la parella andalusa és un exemple claríssim i esborronador del pes que, en algunes comunitats, té encara la “legitimació” de la unió matrimonial. No eren uns adolescents, i almenys ell era major d’edat, perquè era guàrdia civil. Hi ha tots els ingredients del drama social. Hi ha, d’una banda, l’actitud d’uns pares mancats de comprensió i de veritable amor a la llibertat de la filla, i de l’altra la incapacitat de la parella de superar la coacció. Avui ja no cal, legalment, l’autorització dels pares per a casar-se; la parella necessitava, però, l’“aprovació”, i la necessitava per un condicionament psicològic que ha esdevingut autodestructiu.

La història del matrimoni, deia, té mil pàgines diferents, i els qui estem immergits en una determinada cultura només llegim la nostra. Potser els ajudaria, els infants casats de l’Índia, i hauria ajudat els impossibles casats andalusos, saber que un pastor baptista de Califòrnia, de 71 anys, acaba d’anunciar que es casarà amb una noia de 17 anys –exagerat cap-i-cua, per cert– i que aquest seu matrimoni serà el que fa el número 24. “Estic segur” –ha dit el pastor, que oficia el seu propi casament– “que aquesta vegada serà la bona”. I si no, després del 24 ve el 25…