El progrés

En aquests moments, un dels conceptes més confusament utilitzats és el de “progrés”. No parlem d’altra cosa. Però de quina “cosa” es tracta? Quan diem “progrés”, què volem dir? Deixant de banda –si és possible– el fet que cada u de nosaltres dóna a aquest mot una intenció diferent, és innegable que “progrés” té dues interpretacions: la d’anar endavant, la de continuar pel camí on ens trobem, i la d’aconseguir un canvi de qualitat en la nostra situació. La confusió neix de creure que aquestes dues significacions o continguts coincideixen, i sovint no és així. “Progressar” per un determinat camí pot implicar, en alguns casos, empitjorament –la ciutat que “progressa” perquè té més habitants o més indústria; progressar pot voler dir guanyar més diners, però també hauria de voler dir disposar de més temps per a activitats humanament satisfactòries, tot i que no proporcionin els recursos per a comprar un televisor en color.

Com que no estic dotat per a les teories, toquem de peus a terra amb dos casos concrets de l’anomenat progrés: l’un és poètic i creatiu, l’altre esclavitzador.

Un grup d’artistes i un grup d’estudiants de la Universitat de Stuttgart estan fent unes experiències sobre el vol d’objectes moguts per l’energia solar. Han creat cossos enormes, cúbics i cilíndrics, amb làmines unides de polièster, i els omplen d’aire. Aquestes estructures lleugeres s’enfilen cel amunt quan són posades en una superfície fosca que absorbeix l’escalfor del sol. Quan la diferència de temperatura entre l’aire ambient i l’aire tancat dins el “coixí” supera els trenta graus, l’objecte ascendeix. Un coixí gegant de vint-i-cinc metres, per quinze i disset, és capaç d’enlairar-se per aquest curiós procediment i arrossegar un pes de cent quilos. Hi ha el projecte de fer volar una “papallona” de trenta metres i gairebé mil metres cúbics d’aire. Estem a punt d’inventar la catifa voladora dels orientals… Això és progrés, i els resultats d’aquests experiments són inimaginables, ara, però val la pena de “progressar” en aquest camí.

Una enquesta demostra a Alemanya que el nombre d’infants que treballa –a canvi d’un sou– fora d’hores d’escola augmenta cada vegada més. La motivació d’aquest treball és clara: obtenir els dos mil milions de marcs que constitueixen el poder d’adquisició dels alemanys occidentals que encara no han fet catorze anys. Aquest volum de diners –molt més feixuc que els volums aeris de què parlàvem– és aplicat bàsicament a la compra de discs, cassets, patins, tabac, els últims objectes imposats per la moda. Treballant com a repartidors de diaris, a les granges, etc., aquests infants infringeixen no tan sols les normes internacionals de treball sinó que adulteren el concepte de progrés. Perquè això no és progrés.

En un diari suís trobo la transcripció d’un diàleg escoltat en un autobús rural: “És un fet, les màquines agrícoles s’avarien sovint, els adobs de la terra ja no tenen la qualitat d’abans, a l’estiu ens manquen braços…” diu una dona. “Ja ho veu, senyora, és el progrés…” “El progrés? Fugi, això és pitjor que el progrés!”. És una resposta plena de sorpreses per a qui vulgui meditar.