Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Resposta sense solució

Una lectora de trenta-sis anys, soltera, m’escriu això: “Estic cansada de viure a la meva estimada ciutat, de la intolerància, de la indiferència, dels autos, de les presses, etc. Fa molt de temps que penso viure en un poble, on ja sé que no tot seran flors i violes, però el brogit de Barcelona no em deixa tenir la pau que, penso, obtindria en un poble. I el que li vull demanar és: on? No sé per quin cantó començar a mirar-ho. Naturalment, no sé munyir vaques, ni conrear el camp, ni pescar, ni res de res. I, per acabar-ho d’adobar, no tinc ni un ral. La meva pregunta és: amb tots aquests condicionaments, cap on puc dirigir-me? Vostè coneix molt bé la nostra geografia…”

Suposo que vostè ja sap, quan m’escriu, que no li puc donar cap solució, encara que li pugui donar una resposta. I si responc des d’aquesta pàgina és perquè hi ha força gent que es troba en un estat d’ànim semblant. Jo sóc el pitjor aconsellador en aquesta matèria, perquè em costaria molt de viure fora de Barcelona, i per tant no puc posar-me en la pell dels qui somien desfer-se’n. Penso, a més, que a vegades no és tan sols la insatisfacció de la ciutat allò que impulsa a deixar-la, sinó d’altres insatisfaccions sumades, més o menys conscients. Sospito que és la mateixa situació que viuen tantes persones del món rural, que podrien escriure una carta com la seva, però al revés: “Estic cansada de viure en el meu estimat poblet, de la intolerància, de la indiferència, de la manca d’activitats, etc. Fa molt de temps que penso viure en una ciutat, on ja sé que no tot seran flors i violes, però la buidor del poble no em fa tenir els estímuls, penso, que trobaria a Barcelona…”

Equivocat o no, jo ho veig així. En general, no és l’“on” el que compta, sinó el “com” es viu. Fer l’elogi de la ciutat i la crítica del camp, o al revés, és fàcil si es fa des del punt de vista purament teòric, o des d’una experiència personal satisfactòria. Quan hi ha un malestar, però (un mal-estar), tendim a creure que, el benestar, el trobarem canviant d’àmbit; com si el benestar estigués sempre “en una altra banda”. No n’estic gens segur.

¿És que podria aconsellar-li honestament el Vallès en comptes del Maresme? ¿És que la gent és més feliç al Penedès que a la Plana de Vic? Jo conec una mica la geografia de Catalunya, però ignoro en quin indret es pot collir cada dia la flor de la felicitat. Ara el camp és ple de roselles, però demà ja no hi seran.

No vull pas que entengui que li recomano la passivitat o l’escepticisme, ben al contrari. Ha escrit una carta. Ha fet una acció, doncs. Sí, “les solucions, se les ha de buscar cadascú”, diu, i moltes accions –com aquesta– són aparentment inútils. Però les accions tenen un avantatge: ens fan pensar, ens fan repensar. I un nou pensament ens pot dur a una nova acció.

Buscant un nou espai de vida, vostè diu: “No sé per quin cantó començar a mirar-ho”. No busqui la resposta prèvia en un mapa. Per qualsevol cantó, posant-se a caminar. Sense oblidar els camins que duen endins. I qualsevol dia –aviat, desitjo– reconeixerà el paisatge (amb autos o amb vaques) en el qual hom pot sobreviure en una pau suficient. Amb les meves excuses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.