Additius

Els additius –“les substàncies naturals o sintètiques que s’afegeixen als aliments industrialitzats per tal de facilitar-ne la preparació, la conservació o l’aplicació”– han estat defensats fa pocs dies en un diari barceloní per dos químics, l’un dels quals és també farmacèutic i professor, i l’altre enginyer i secretari de l’Associació de Fabricants i Comercialitzadors d’Additius i Complements Alimentaris… bufa! Els additius alimentaris han adquirit una importància enorme, i es fan servir per a eliminar microbis i òxids, espessir, aromatitzar, etc. Els països més avançats compten amb organismes que controlen els additius que s’utilitzen, en quins productes, en quina dosi…

La indústria alimentària els ha fets indispensables, i no vull pas contradir la defensa que en fa el secretari de l’Associació de Fabricants i Comercialitzadors. Encara que la sigla de l’associació sigui tan poc afortunada –AFCACA– no dubto pas del seu interès per a la salut pública i de la higiènica funció que fan els additius tenint en compte la mena d’alimentació que avui consumim.

Això és el que fa impressió: els aliments que consumim. El professor Xalabarder ho explica d’una manera insuperable: “Normalment, el procés industrial altera o disminueix el gust i l’aroma dels productes conservats, que pràcticament també perden el color. Imagineu-vos una gamma de menges que tenen un color gris, blanc o marró, que són els colors que generalment agafen tots els aliments després del procés industrial, i que, a més, perden part del seu sabor. Per això hi ha additius que donen sabor, d’altres que aporten les aromes perdudes, d’altres que donen color, d’altres que fan que es conservi la duresa i el tacte...”

Des del punt de vista tècnic no hi ha dubte que són additius, però des del punt de vista gastronòmic és lícit de dir-ne “substitutius”. El gust, la flaire, el color, el tacte al paladar de l’aliment original són industrialment reconstruïts amb matèries sovint sintètiques; el mot additiu és equívoc, en aquest cas, perquè no es tracta d’“afegir” el mateix gust, la mateixa flaire, etc., sinó de suplir-la per una altra que “sembli” natural.

I a vegades l’additiu fa una funció de donar color de maduixa… a allò que no és ni ha estat mai maduixa, sinó un altre producte que “passa” per maduixa –en un iogurt, per exemple. O sigui que no sempre l’additiu és un “reconstructor”, sinó que es fa còmplice d’una imitació.

És un fenomen generalitzat, que va molt més enllà del camp alimentari. Ara s’ha inventat el “crit en conserva”: es tracta d’un petit aparell, una mena d’encenedor, que amb la pressió d’un dit deixa anar un crit estrident. Davant d’un lladre, ja no cal que us poseu a cridar; l’aparell crida per vosaltres, amb més força i més persistència, és clar. Ens esperen, suposo, les “llàgrimes congelades”. O les “rialles de llauna”. D’una qualitat perfectament garantida pels controls més rigorosos.