Opinió

Tribuna

La ratlla de França

“Els polítics catalans fugen nord enllà. A Suïssa, diuen. Em frego els ulls. Avui se sap que n’han fugit dos més a refugiar-se, investigats per l’organització de Tsunami Democràtic
“2017. L’any misteriós. L’any que vam creure en allò d’Ítaca i vam amagar-nos a sota la vida, perquè ningú ens veiés la terrible decepció al rostre

Com sempre, de bon matí, busco al mòbil si encara respiro. Les notícies hi salten, totes a punt. Que què diuen? Somio encara! Els polítics catalans fugen nord enllà. A Suïssa, diuen. Em frego els ulls. Avui se sap que n’han fugit dos més a refugiar-se, investigats per l’organització de Tsunami Democràtic. García Castellón els citarà en qualsevol moment. Acusació: terrorisme. Fan saltar “terrorisme” pel cap dels nostres nois que van, diuen, organitzar el Tsunami Democràtic. El Tsunami, que no el considera pas democràtic, García Castellón.

Ja n’hi havia més a la terra de la confederació. En aquesta terra on han viscut des del 2017 Marta Rovira i Anna Gabriel. Com els refugiats de la guerra de Franco, travessen la ratlla i se’n van amunt. Esgarrifosa, la informació. Han fugit de les grapes de la justícia espanyola. On és l’amnistia?, m’he dit. No en vull saber res. Com podem viure amb aquestes notícies tan bon punt obrim els ulls al nou dia? Abans de tancar el mòbil, he posat YouTube. Conec de sobres un concert. Hi he anat, sense aturador. Vestides de bruixes i agafades per les espatlles, em surten Elena Gadel i Sílvia Bel. I la Gadel enceta la cançó:

“Una nit de lluna plena

Travessarem la carena

Lentament sense dir res.

Si la lluna feia el ple

També el feu la nostra pena.”

L’atmosfera que les envolta és de plena bruixeria, amb capes gruixudes i caputxa, diries que som en aquell boc de Biterna per on em vaig passejar uns dies, al Pallars d’Isil, per fer la novel·la d’Hug Roger. Ara surt la Bel, que sembla que plora quan s’agenolla inclinada cap a terra:

“Perquè ens perdoni la guerra, 

que l’ensagna, que l’esguerra, 

abans de passar la ratlla, 

m’ajec i beso la terra 

i l’acarono amb l’espatlla.”

I ara, Sílvia Bel s’aixeca i, de sobte, apareix a la pantalla Lluís Llach, amb rostre tràgic de primer pla. I continua amb la veu tota trencada amb allò de...

“A Catalunya deixí 

el dia de ma partida 

mitja vida condormida; 

l’altra meitat vingué amb mi 

per no deixar-me sens vida.”

Soc en un món eteri i m’adono que la data que posa a YouTube és 2017. L’any misteriós. L’any que vam creure en allò d’Ítaca i vam amagar-nos a sota la vida, perquè ningú ens veiés la terrible decepció al rostre. I saps, enmig de l’escena fosca, de tres veus contracturades, recordes i sents clara la certesa: vam deixar la terra i encara no l’hem trobada. El primer cop va ser en el Tractat dels Pirineus, que ens va separar del nostre nord. I, definitivament, aquell 1714, quan un Borbó guanyà la guerra a un Àustria. I entrà a casa nostra per esborrar-ne a cops de sabre les lleis, les institucions, la llengua. I la volgué a dins de Castella. I ara tenim gent que fuig nord enllà amb un terror semblant al mateix que va dur Joan Oliver i la seva dona a travessar el Pirineu. Què farà Pedro Sánchez davant aquesta fuetada a ple rostre del govern gresol del gran PSOE d’Espanya i els partits de les nacions que volen ser lliures, és a dir, alliberar-se d’aquell estat que, amb un Tractat d’Utrecht, va tancar per sempre més la porta forana. La nostra, de nació, formada des d’aquell 785 Carolingi fins al 1714.

Obro el balcó. Encara és fosc. Només una claror petita em surt per allà on queda el mar, aquell mar que un bon dia obrí terres el Principat de Catalunya. Respiro i albiro tènuement la vall de Vallors on s’abracen les Guilleries amb la muntanya de granit que un dia va sorgir dels inferns amb roques ígnies, i va fer la proesa de sostenir un bon tram de les Guilleries. Un país, el nostre, on la tropa d’un militar anomenat Francisco Franco entrà triomfant seguit de la guàrdia mora amb capes blanques voleiant al trot dels seus cavalls. Sento com va pregar que la Gestapo portés aquí, a Catalunya, el president de la Generalitat, Lluís Companys, per matar-lo d’un tret a la paret de Montjuïc. Sé que tota la gent que encara dorm sota les teulades, endins del Pirineu a mar, que quasi es toquen, sento que tots plegats hem viscut aquest horror. I m’hi sento unida, a tots plegats i a aquells que avui també travessen les carenes. I em sé poble. Un país que mai no ens desfaran.

Sortiré de la terrassa i aniré a dutxar-me, amb poca aigua, que hi ha sequera.

Deixo la meva vall de Vallors, m’arrenco de l’abraçada de les Guilleries i el Rocar. Abans de tancar els balcons, miro el cel. Ben ple, encara, de pics brillants. Són els estels.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.