‘ComuniCAMPció’

És sabut que la comunicació és una de les variables més fiables per mesurar la solidesa d’una relació, ja sigui en l’àmbit de la família, de la feina, de l’esport, de la cultura, de la política, o de qualsevol altra disciplina de l’activitat humana. Sense comunicació no hi ha relació. A tot estirar, hi ha cohabitació, que literalment no va gaire més enllà de compartir un espai i un temps. Relacionar-se, comunicar-se, implica un altre nivell qualitatiu que comporta generar una acció en comú, amb la intenció conscient i voluntària d’intercanviar uns continguts i enfortir uns vincles.

En el cas que ens ocupa, parlem de la comunicació entre els diferents subjectes que configuren la realitat socioeconòmica i politicoadministrativa del Camp de Tarragona. El Camp, amb tota la seva complexitat i diversitat demogràfica, geogràfica, econòmica, social i cultural, emergeix com una comunitat que vol tenir una interlocució conjunta amb l’entorn. Són diverses les iniciatives, majoritàriament liderades des de l’administració, i per tant amb un rerefons polític, que estan mirant d’articular aquesta identitat compartida. La Diputació, la URV, els ajuntaments més grans, algunes patronals, clústers, consorcis... En paral·lel, hi ha sectors i agrupacions d’interessos diversos que, per separat, van fer la seva feina de lobby amb la finalitat de vetllar pels seus legítims objectius, com ara les associacions sectorials, gremials, professionals, sindicals..., amb una mirada lògicament més vertical.

Ara bé, si el Camp de Tarragona realment vol esdevenir un interlocutor creïble i fiable a escala nacional, estatal, europea i global, cal que intensifiqui en amplitud, en profunditat i, especialment, en transversalitat la comunicació entre tots els actors que en formen part. No n’hi ha prou a fer taules de debat entre iguals i semblants, o jornades de reflexió entre socis i amics. No és suficient dissenyar plans estratègics des dels despatxos de sempre fets pels assessors de sempre, per donar les respostes de sempre a les preguntes de sempre. Cal una revolució pragmàtica i ètica que generi converses encreuades entre tots els agents implicats. La consistència –i, per tant, la viabilitat– del Camp implica obrir espais de comunicació, de diàleg, entre totes les microrealitats que en formen part. Entre els pobles grans i els petits. Entre els de la costa i els de l’interior. Entre les zones més turístiques, les més industrials i les més agrícoles. Entre les grans empreses i les pimes. Entre les entitats socials, culturals, esportives i les de qualsevol altra tipologia. Entre els professionals de tots els àmbits. Entre la gent gran i la gent jove. Entre els nouvinguts i els de “tota la vida”. Entre els homes i les dones. Entre els que hi vivim tot l’any i els que hi són de pas. És moment d’enraonar entre nosaltres i decidir entre tots i totes què volem ser i com ho volem ser, des de la diversitat que ens enriqueix i ens identifica. L’homogeneïtzació i la uniformitat no són el camí. És el moment de la comuniCAMPció.