L’arma del català

Que la llengua s’utilitza com a arma política, i encara més quan venen eleccions, no és res estrany. Sempre hi ha estirabots i astracanades que es deixen anar, sobretot per la banda dels extrems, amb la idea d’esgarrapar un grapat de vots. Tot i estar-hi acostumats, sempre hi ha alguna sorpresa. Com la proposta d’Alhora, el nou partit de Clara Ponsatí, de crear dues xarxes d’escoles –públiques s’entén– perquè n’hi hagi unes de plenament en català i altres que anomena “immersives”. En aquestes escoles “immersives” mixtes, diuen, es faria avançar el català amb mesures “específiques, adaptades a l’entorn”, sense concretar res més.

El partit de Ponsatí ho proposa perquè assegura que la immersió lingüística no funciona i que l’única manera de garantir la supervivència del català és que superi els límits de l’aula i es parli també al pati, al menjador i a tot l’entorn lectiu. Però de debò segregar lingüísticament seria la millor manera d’aconseguir-ho? No sé si és una proposta per cridar l’atenció –de moment Alhora ja ha aconseguit que se’n parli, cert– o si va de debò. En qualsevol cas no crec que fos una bona idea separar les criatures en funció de la llengua en què s’escolaritzessin. A les diferències socials i econòmiques que ja existeixen, tindria sentit afegir-hi encara una diferència més? Per malament que estiguin les coses, es justifica trencar un model que va néixer amb la idea de garantir les mateixes oportunitats a tothom? Volem un model escolar que separi i no que integri? Si es llegeixen les estadístiques és evident que la situació del català és dolenta i que cal buscar fórmules per poder garantir-ne el futur, no només a l’escola, també en la societat en general. Però separar lingüísticament, crec, seria un pas massa arriscat i, sobretot, un precedent normalitzant la idea de segregació. La proposta, doncs, només és bona si ajuda a generar debat, però més enllà d’això, dubto molt que aquesta doble xarxa escolar servei per fer avançar el país. Més aviat sembla un tret al propi peu.