L’enigma del 2027

Hi ha polèmiques tan artificiosament buscades que grinyolen. La de Sabadell amb l’ANC organitzant un cicle de presentacions de les formacions independentistes que integren les llistes per a les eleccions catalanes, i que finalment no es farà perquè la direcció nacional no pagarà la sala, n’és un clar exemple, al meu parer. Amb una excusa ideològica coherent per no donar notorietat a l’extrema dreta, la CUP i ERC van excloure’s de la iniciativa del cicle de xerrades de presentació de l’ANC de Sabadell per la presència d’Aliança Catalana. Fins aquí, res a dir: una decisió que s’entén i conseqüent amb els ideals de les dues formacions i que utilitzen també com a reclam electoral.

Tot i això, la decisió també em genera dubtes per a propers actes electorals que s’organitzin, d’àmbit nacional i local, i, si anem més enllà, sobretot saber quina serà la seva actitud el 2027 quan a tots els debats hagin de compartir escenaris, auditoris i micròfons amb els candidats de Vox, que van passar de 3 a 124 regidors i amb una presència destacada en municipis vallesans com Sabadell mateix, però també Terrassa, Rubí o Sentmenat, per posar-ne alguns exemples. Per coherència i seguint l’argumentació que “és un error estratègic pretendre normalitzar les ideologies d’odi i el racisme, portin la bandera que portin” –segon consta en el comunicat d’ERC de Sabadell–, també declinaran participar-hi? El mateix val per a la CUP, que qualifica la iniciativa de l’ANC com un “error” en “atorgar-los una legitimitat democràtica que, en tant que força política d’extrema dreta, no es mereixen”.

Lluny de voler contribuir a la “perversa equidistància d’alguns mitjans de comunicació amb l’extrema dreta catalana” que denuncia la CUP, ja no em sembla tan normal que el malestar, la queixa i el suggeriment s’hagin convertit en un teatre a les xarxes que, precisament, alimenta que aquestes formacions cada vegada tinguin més altaveus –i aquí entomo que hi estic contribuint amb aquest escrit– explotant l’argumentari victimista. Potser ja es va intentar, sense l’altaveu públic, que l’ANC de Sabadell canviés d’opinió, i si no es va aconseguir, no participant-hi qui sap si no s’hauria aturat el tan popular efecte Streisand. És clar que podria ser que aquesta queixa pública perseguís també altres motivacions més enllà de la purament ideològica, posant en evidència, provocant debat intern i divisions en una entitat independentista amb la qual hi ha hagut, i hi ha, tensions manifestes que l’hemeroteca pot certificar en els darrers anys sense haver de fer gaires esforços. I això seria un clar exemple d’instrumentalització política d’una entitat.

Caldrà estar amatents si aquesta contundència, aquesta denúncia i aquestes accions de renúncia es mantenen durant totes les campanyes electorals que venen. L’etern debat de si el combat de l’extrema dreta s’ha de fer amb boicots i cordons sanitaris o amb més argumentari i polítiques que els desmuntin.