Ciutadans: el fracàs de l'èxit

Hi ha qui pensa que la crisi de Ciutadans estava escrita. L’argument és que alguns dels seus impulsors vénen de l’extrema esquerra més extrema, cosa que vol dir dur incorporat de fàbrica el gen de la divisió. Bé, la llegenda urbana diu que comunistes com Paco Frutos són capaços de llevar-se un dia al matí, mirar-se al mirall i constituir un sector crític de si mateix. Però no, el cas dels Ciutadans no va pas per aquí.

Tal com va quedar escrit, el millor que podia passar amb Ciutadans era que entrés al Parlament. Des de fora del sistema és molt fàcil fer demagògia, dir que et marginen i usar com a gran argument polític que parlaràs en castellà des de la tribuna d’oradors. Des de dins del sistema les coses són molt diferents. Ja no val dir “farem”, sinó que has de fer. Ja no s’hi val fer-se la víctima, sinó que has de retre comptes als qui t’han votat. I un cop ja has parlat en castellà des de la tribuna, què més tens per oferir? Cacauets? Un full monty?

L’antisistema deixa de ser-ho just un segon després de ser engolit pel sistema. La sindicalista més combativa es converteix en un xaiet quan l’empresa li posa una gorra. L’ecologista més radical calla quan la companyia que contamina el contracta com a assessor extern. El periodista més incisiu es fa mantega quan un partit el contracta per donar algunes conferències. El pagès que més crida calla quan li compres un terreny a bon preu.

Dit d’una altra manera, Ciutadans ha acabat com el típic bavós d’oficina que es passa el dia assetjant una companya de feina dient-li: “Ai, nena (o xata, o maca, o reina), si tu volguessis, quina nit et faria passar..., però com que no vols”. Fins que un dia ella se’n cansa i, agafant-lo per l’entrecuix, li diu: “Va, anem ara mateix a l’arxiu i fotem d’una vegada tot això que m’has estat prometent”. A partir d’aquell moment, el bavós passa a la història. Com passarà amb la vida parlamentària de Ciutadans.