Un mocador per a la Geni

Es pot arribar a concloure que la vida al carrer, a mercè de la intempèrie, és una experiència tan dura que aquells que s’hi veuen atrapats perden la condició de persona i es converteixen en desferres atrapades en un corrent que se’ls emporta cap al no-res. Sobreviure ho és tot i si s’aconsegueix és prou.

Hi ha trucs per anar tirant endavant, que més que una ajuda són una trampa, perquè entregar-se a l’alcohol, al tabac i altres addiccions encara més dures només fa que accelerar la destrucció de les persones del carrer. I aleshores, quan tot sembla que està perdut, que el carrer ha convertit el sensesostre en un ésser invisible per a la resta de ciutadans, en aquell moment apareix un salvavides anomenat Fundació Arrels.

És massa breu aquest espai periodístic per a tant elogi com es mereix la feina que es fa des d’Arrels, però sí que és ajustat per explicar una de les activitats que s’hi duen a terme. Es tracta de l’experiència teatral que lidera la Laia i que implica professionals de la institució, com és ella mateixa, voluntaris i usuaris d’aquesta xarxa de suport als sensellar. El teatre va entrar a Arrels molt abans de la pandèmia amb un parell de muntatges que es van executar amb èxit, però la destralada de la covid va aturar el projecte escènic i no va ser fins al setembre passat que es va reprendre, amb una proposta que es diu Càsting, també al carrer la vida és teatre.

És una obra que s’endinsa en el fet dual que explica per què hi ha gent al carrer, per quin motiu la vida fa que uns siguin els escollits i els altres, els no escollits; com condicionen les decisions personals, l’entorn on es viu immers. Ho explica damunt de l’escenari l’Imma, que fa partícip el públic de la crua història de la seva vida: “Diuen que el carrer ho destrueix tot. Jo els explicaré una història única. És la història d’un amor tan fort que no el pot destruir ni el carrer. Amb els pares vivíem al carrer, quins records tan durs! Ens havíem de buscar la vida, jo fins i tot vaig pensar a fer el carrer, però gràcies al meu pare no ho vaig fer. Ara veig que la seva decisió va ser bona per a mi i amb el seu suport i coratge vam tirar endavant. Sí, el seu va ser un amor incondicional!”

Ara la família de l’Imma és una altra. Es diuen Laia, Geni, José Luis..., i així fins a la dotzena de persones que integren el grup de teatre que porta a escena Càsting. Fan teatre però molt més, perquè l’experiència desenvolupa la idea del compromís personal amb els altres, de sentir-se necessari, imprescindible per fer possible un projecte comú. Damunt l’escenari tothom suma i, com diu la Laia, “s’hi crea un vincle de família”.

I de la teoria a la pràctica. Poc abans d’un assaig al centre Albareda, on dissabte es representarà la funció amb les entrades ja exhaurides, l’Imma, el José Luis i la Geni parlen, asseguts en rotllana. La història vital de la Geni és terrible, perquè ho és de veritat veure com mor el pare de la teva filla, amb només 33 anys, i que després la vida t’allunyi de la nena. Per això, quan la Geni s’explica, no pot evitar el plor, un plor d’un dolor que portarà sempre a sobre, però ara ja compartit. Quan la veu plorar, el José Luis s’aixeca, va fins a una màquina que dispensa mocadors, n’arrenca un manyoc i el dona a la Geni perquè consoli el plor. És un gest d’amic, de germà. D’home del carrer a dona del carrer.