Keep calm
Tintín al país dels catalans
La diada de Sant Jordi de 1964, ara fa just seixanta anys, els passejants van trobar-se –per primera vegada des de la Guerra Civil– amb un llibre titulat, en lletres grosses i majúscules, Les joies de la Castafiore. Es tractava d’una edició luxosa, de format gran i molt ben editada, amb el llom de tela, des de la qual un Tintín, còmplice del lector, es posa el dit als llavis en senyal de silenci. Era el primer llibre en català que reprenia l’aspiració de reintroduir la llengua en la distribució massiva, amb un personatge universal que havia estat traduït gràcies a la mestria –i la tossuderia– de Joaquim Ventalló, un periodista terrassenc que havia hagut d’exiliar-se primer per criticar els assassinats dels incontrolats de la FAI i, després, per l’amenaça de la dictadura franquista.
Ventalló i Editorial Joventut van pensar que un personatge de l’entorn catòlic i monàrquic belga podia passar la censura del règim i així va ser. Els censors franquistes van considerar aquells còmics com un entreteniment inofensiu per a nens. Però no ho era tant. Les aventures de Tintín van aconseguir tornar la connexió amb la llengua escrita que les generacions dels nascuts els anys quaranta, cinquanta i seixanta havien perdut del tot. Jo era un d’aquests nens i, de fet, recordo com l’instant inicial de la meva reflexió nacional el fet que en la pàgina esquerra d’on començaven totes les aventures hi hagués una llista de llengües on –increïblement per a mi– el català figurés en plena igualtat amb les altres llengües del món, castellà inclòs. Han passat seixanta anys i el català continua sense obtenir la igualtat que les aventures de Tintín i Joaquim Ventalló (per cert, el primer periodista que va retransmetre un partit del Barça en català) li van atorgar amb tanta resolució i valentia. Sis dècades en què, de la mateixa manera que Tintín, els catalans hem estat tossuts i resistents. Més difícil era tot el 1964.