Quota de gènere
La realitat és que quasi sempre cal fer veritables equilibris per equiparar la participació d’homes i dones
Una de les coses que més em molesten, en l’aspecte professional, és constatar com un dels requisits en la formació d’equips o en la composició de membres de projectes sigui cobrir la quota de gènere. Tal és el cas, que en la majoria de sol·licituds de subvencions públiques per al desenvolupament de projectes o activitats, no només es puntua la paritat de gènere sinó també que la temàtica a tractar es faci des d’aquesta perspectiva. És lamentable que s’hagi d’arribar a aquest extrem per assegurar un equilibri favorable per a les dones! Aquesta protecció hauria de ser del tot innecessària. La realitat és que quasi sempre cal fer veritables equilibris per equiparar la participació d’homes i dones, i que cal forçar o desvirtuar molt la proposta per poder encaixar en aquest panorama. La lluita per la igualtat no hauria de ser en aquest punt, sinó ja molt abans. No cal que us expliqui el perquè no hi ha dones en posicions reconegudes. Fa relativament poc temps que la política ens afavoreix o protegeix. Permeteu-me que segueixi utilitzant aquest terme, perquè moltes vegades fan que em senti en risc d’exclusió. No soc de la generació de les dones el destí de les quals es preparava per desenvolupar “sus labores” a casa. Les de la meva generació, que vàrem ser de les primeres a tenir la sort d’accedir a una formació universitària sense excessives barreres, hem seguit en clar desavantatge a l’hora de poder accedir a llocs de responsabilitat o de poder, i no, precisament, per manca de talent! Així ho he experimentat. Encara no fa ni vint anys que vaig presentar la meva tesi, sense cap suport acadèmic i després d’haver robat moltes hores de la meva vida personal i professional, i encara em vaig haver de sentir el comentari paternalista respecte del valor del meu treball pel fet de ser realitzat per una dona, esposa i mare. Sort que anava preparada en aquest sentit. A una amiga li havia passat exactament igual uns anys enrere! Sovint, quan em reuneixo amb companys de feina, surt el tema, encara que intenti evitar-ho. Però és que m’exaspera! El súmmum és que ara alguns homes se senten vulnerables en ser atacats per tant feminisme! No seria millor, homes intel·ligents, entendre les vostres companyes i sentir empatia pel greuge sofert al llarg de tants anys? Sumem?
