Comunitat energètica, iniciativa a impulsar
A Catalunya es comptabilitzen unes 150 comunitats energètiques i no hi ha cap motiu perquè deixin d’augmentar de manera exponencial. Perquè sigui així cal un autèntic impuls públic. L’administració local és l’apropiada per obrir camins, facilitar tramitacions, escurçar terminis, fins i tot per exercir com a promotor de projectes. Convé que la comunitat energètica sigui percebuda com una iniciativa a la qual val la pena adherir-se sense necessitat de grans dosis de militància. Que n’hi hagi prou amb la possibilitat d’un retorn econòmic transparent i atractiu. Els beneficis d’aquesta fórmula són inqüestionables, també des d’una òptica social, perquè incideixen en el camí cap a l’autosuficiència energètica que la invasió russa d’Ucraïna fa gairebé obligatòria. Convé situar l’electricitat d’origen renovable com l’eix de la descarbonització en un model que combini solucions com, d’una banda, les comunitats energètiques d’abast local que generen electricitat per autoabastir-se i posen al mercat els excedents i, al seu costat, infraestructures més grans de fotovoltaica i eòlica. Aquestes han de ser objecte d’estudi per garantir que les que es posen en marxa són necessàries i que es fan amb el mínim impacte ambiental i paisatgístic possible. Cal deixar enrere per sempre els vaivens legislatius –com l’ominós gravamen a les instal·lacions d’autoconsum, vigent del 2015 al 2018– i dedicar imaginació, esforços i recursos a millorar l’aprofitament de l’energia generada i a fomentar la renovació d’aparells que en consumeixen per d’altres de més eficients. Contenir el creixement de la demanda d’energia ha de ser un primer pas per reduir-ne el consum.
La bondat de les comunitats energètiques fa cada vegada més imprescindible definir un model energètic de país. La necessitat d’infraestructures de gran i curt abast, la seva ubicació territorial, el mallatge de les xarxes de distribució i la gestió de residus –també n’hi ha– s’han d’abordar des d’un equilibri que s’ha de convertir en un objectiu de país en el qual la preceptiva decisió política ha de combinar el consens territorial que sigui possible i una rigorosa validació tècnica.
