Bocins de coneixement

Tinc la certesa que cap especialista en nutrició us recomanarà que baseu la dieta en entrepans. Si algú fa això, digueu-li que no hi toca. Tanmateix, si estàs ben alimentat, amb dosis equilibrades dels macronutrients, podria ser convenient prendre algun suplement.

Amb la docència universitària i amb la formació continuada, passa una cosa similar. Per això, escoltar segons què fa feredat. No vivim en compartiments aïllats. Cal que hi hagi comunicació fluida entre el món econòmic i la universitat, però la relació és asimètrica. Una de les missions de la universitat és preparar els alumnes per al món professional, però ni és l’única ni la més important. Un dels objectius principals de la universitat és transferir coneixement als estudiants per capacitar-los per gestionar aquest coneixement, també en sectors no assimilables a l’empresa.

Primer, doncs, cal dotar-los de coneixement i, després, tractar d’aplicar aquest saber al sector que pertoqui, que és una tasca que pot o no correspondre a la universitat. La universitat no capacita per a totes les feines de manera immediata. N’és un exemple ben clar la medicina. El sistema preveu una formació no universitària per ser especialista, el MIR. La complexitat i diversificació de les professions demana formació posterior a la del grau, que no sempre hauria de ser universitària. Sovint hauria de ser mixta. Aprendre a fer les coses en l’àmbit laboral va més enllà de la universitat, però es comet l’error de voler externalitzar aquesta tasca a la universitat.

Els sectors econòmics, corporativament, han demanat sempre que la universitat prepari per al món laboral, com si no existissin altres objectius. No té sentit fragmentar la formació universitària en peces d’interès laboral que es puguin combinar de moltes maneres com si fos un joc de Lego. És més aviat com un edifici en què cada planta és propedèutica i ha de reunir unes condicions per poder-hi aixecar la següent. Després ja hi afegirem complements.

La formació continuada o al llarg de la vida es crea formalment amb l’aprovació de la llei de reforma universitària, del 1983. La universitat sempre ha intentat cobrir aquestes funcions, que ara es volen endreçar i enquadrar legalment, també per la Unió Europea. És essencial corregir coses, hi ha hagut desordre amb cursos de dubtós interès i, fins i tot, fraudulents. Un dels problemes de la formació complementària és que era un calaix de sastre en el qual encara podem trobar tant cursos de curta o mitjana durada de molt baixa qualitat com cursos de gran nivell. Alguns serien impropis de la formació universitària, però han servit per aconseguir finançament alternatiu a l’infrafinançament universitari.

La valoració que fan els ocupadors de la formació que s’obté en els graus és bona i la majoria dels dèficits no tenen a veure amb els continguts específics. És una valoració diferent de la que fan corporativament les organitzacions. Les mancances declarades corresponen més a habilitats per treballar en equip, pensament crític, dinàmica de grups, de comunicació, d’adaptar-se a situacions complexes i d’estrès, adaptabilitat, entendre el comportament del sector i vigilància tecnològica proactiva. Sempre hi afegeixen l’anglès.

L’adaptació inicial o al llarg de la vida a un lloc de treball específic generalment requerirà formació complementària, més aviat curta. Suplements docents. Els plans d’estudi no poden capacitar per satisfer les demandes dels llocs de treball futurs que actualment no existeixen. Seria un error reduir l’educació superior a la suma de fragments distribuïts en micromòduls desconnectats, sense un lligam sòlid.

La formació al llarg de la vida amb cursos breus, seriosos i certificats és una exigència social, no només laboral. Garantir la qualitat i disposar de la certificació demana una acreditació, que hauria de ser molt ràpida. A Catalunya, el segell de qualitat l’aporta l’AQU. Les universitats catalanes no haurien d’impartir cap d’aquests cursos sense acreditació prèvia. Pel bé del país, hauríem d’evitar que la formació continuada fos una manera de finançar universitats sense complir els objectius que li corresponen. Cal cobrir mancances i fugir d’oportunismes.

L’AQU hauria de disposar dels mitjans necessaris. Consolidar la relació del sistema d’R+D+I amb el teixit social i productiu, objectiu del pla estratègic d’innovació i transferència de coneixement, ho exigeix.