Raça humana
Se’n foten, de les lleis d’habitatge
De tant en tant faig l’exercici de navegar per diferents portals immobiliaris i busco pisos de lloguer a la meva ciutat, per si sona la flauta. Limito el preu a 800 euros mensuals, més per la curiositat de saber què s’hi pot trobar que per l’esperança que un ésser diví m’enviï una ganga. Per aquest preu localitzo un soterrani interior sense ascensor. Diviso la banyera a la cuina menjador. El portal intueix que busco l’impossible i m’ofereix tretze habitacions de lloguer en pisos compartits. Pujo el ventall fins als 900 euros. Apareix algun pis de 35 m² amb una “habitació en suite”. Perdó, algun loft, que és més xupiguai i fa venir més ganes d’anar-hi. Passo a les quatre xifres però més per tafanejar que perquè les opcions estiguin dins el que em pot seduir. Canvio de portal, i més del mateix. Per curiositat busco quins són els preus més alts que es demanen ara. Veig habitatges de lloguer a 2.500, 2.800 i 3.000. Són pisos, no cases ni mansions. Tres mil euros al mes per quatre parets. Aviam si el mercat no triga a petar (més) i algú es menja el pis amb patates. L’anunci que acompanya les fotos dels pisos que només són aptes per a rics són si més no sospitosos, en el sentit que fan sospitar que algú es passa la llei pels pebrots. No només perquè el preu sembla excessiu, també perquè t’expliquen, i amb lletra majúscula per deixar-ho clar, que el pis està exempt de l’índex de lloguer. És aleshores quan m’adono que a tots els portals abunden els lloguers temporals, amb un mínim de 32 dies i un màxim d’11 mesos. Facin la prova si es volen posar de mala llet. Desconec si se’n foten, de la llei d’habitatge, o de la llei que regula els pisos turístics, o de la llei de l’ètica que no existeix però hauria de ser tan real com la baixada als inferns d’uns quants.