L’esfinx

La gran Esfinx de Gizeh és en perill, com tants monuments de l’antiguitat. També en aquest cas –com el del Partenó, a Atenes– la causa de la destrucció progressiva és l’erosió. Cal tenir en compte que l’Esfinx és esculpida en la roca del desert i que els perfils es van esborrant inexorablement. El que avui queda de l’Esfinx de Gizeh són les seves enormes proporcions –gairebé seixanta metres de longitud i vint d’alçada– però el seu aspecte ja no és el que tenia a l’època faraònica d’Egipte. La combinació d’ésser humà, lleó i àguila es fa cada vegada més imprecisa.

Els egiptòlegs, per tal d’aturar aquest procés, han ideat un sistema que sembla, al mateix temps, molt elemental i molt complicat: impregnar l’Esfinx de cola. A través de dues profundes obertures que se li faran a l’esquena, la cola o pega s’escamparà per tot el cos, que és porós.

Deixant de banda les dificultats tècniques que aquesta operació comporta, deia que tot plegat té aire elemental pel fet que s’utilitzarà cola. Recordo que en la meva infantesa jo havia fet servir el que se’n deia, precisament, “goma aràbiga”. Alguna cosa, doncs, lliga aquell producte amb l’intent de salvament de l’Esfinx de Gizeh. L’infant és en general un ésser “enganxador” –i desenganxador, val a dir-ho–, potser per un instint que el duu a assajar de destruir i de reconstruir allò que el volta. Com que no era gaire destre, sovint els dits em quedaven arrebossats de goma aràbiga, molt més lliscosa, em penso, que les pegues i la pasta blanca que es van popularitzar després.

Els savis egiptòlegs, doncs, faran a gran escala, i amb una tècnica sofisticada, allò que tants infants hem fet matusserament davant la desesperació materna. Confio que l’home-dona-lleó-àguila quedi consolidat.

Potser aquest és el problema: mantenir la unió d’ingredients tan diversos, i no m’estranyaria que a més de l’erosió denunciada –causada per factors externs– hi hagués un procés de desintegració interna. Si no recordo malament, l’Esfinx de Gizeh ja ha perdut els pits femenins i les ales de l’àguila, i el que es conserva més definit és el cap masculí i les urpes de lleó. És curiós: han resistit els símbols del poder i la força, i han desaparegut els símbols de la nutrició i de la capacitat de volar.

Catalunya també és una esfinx, si voleu en el doble sentit del mot: persona que té un caràcter o un pensament enigmàtic, i figura composta per elements diversos i fins i tot contradictoris. També el temps ens ha anat erosionant, i algunes característiques s’han esborrat del tot, d’altres s’han desdibuixat, i algunes s’han mantingut contra l’embat del vent, de la sorra i dels canvis extrems de clima. Hem de trobar la cola suficient perquè no es disgreguin els pits, el cap, les urpes i les ales.