La música que escolten els nostres veïns

Quan anem a viure a un lloc nou, tret que sigui una casa aïllada de la resta del món, preguem que la fortuna ens dugui a tenir a l’altra banda de les nostres parets gent afable. Veïns als quals puguis demanar un favor en un moment determinat, ja sigui recollir-te un paquet, revisar-te els ploms, donar un cop d’ull a la criatura, o simplement regalar-te un somriure i un “bon dia” quan t’hi encreuïs al matí. Aspirem també que respectin unes quantes normes ja establertes, almenys unes poques, que són les que generen una convivència més o menys cívica i les que afavoreixen el bon veïnatge. El que no ens acostumem a preguntar, quan anem a viure a un altre pis, és quin tipus de música agrada escoltar als residents adjacents. Després, et toca una família, una parella, els seus fills o un veí solter que té uns gustos execrables –sota el teu criteri, és clar–, i a qui a sobre agrada escoltar la música a tot drap, i et serveixen en safata un estat permanent de mala hòstia. En dono fe ara que he anat a parar amb uns veïns que escolten el que tota la vida hem qualificat com a música màquina. No la suportava quan era jove i les discoteques eren el paradís de la meva generació, imaginin-se ara que m’he fet gran. Quan no és aquest regal dels veïns maquiners, és un piano que està aprenent a tocar algú que deu estar instal·lat en les classes d’iniciació, perquè sempre sento les mateixes notes. Per rematar la jugada, cada dos per tres sona la melodia d’una mena de mòbil musical típic de nadó –la criatura deu estar ja sorda perduda– que més que relaxar-se fa venir ganes d’agafar una arma. Si algun cop em torno a canviar de pis, la primera cosa que faré serà preguntar pels gustos musicals de l’entorn.