Carme Sansa

Sóc un entusiasta de les cançons de Brecht-Weill.

Les he retrobades ara, en viu, a l’espectacle A los hombres futuros, yo, Bertolt Brecht, que es presenta a la Sala Villarroel. Precisament aquest any en fa vuitanta del naixement de Kurt Weill, nascut a Alemanya el 1900, i trenta justos de la seva mort, a Nova York (1950). La malícia amb què lliga el seu coneixement de la música atonal amb la música anomenada popular o de cabaret dóna uns fruits d’un caràcter inconfusible. Fa uns quants anys vaig traduir al català la cançó “Surabaya-Johnny” per a Núria Espert, quan s’animà a gravar el seu primer disc.

L’espectacle de la Sala Villarroel és aparentment molt senzill: un recital de poemes i cançons de Brecht, musicats per Weill i Eisler. L’adaptació musical és d’Àngel Oliver i la versió espanyola de Lauro Olmo. A l’escenari hi ha un piano i un faristol. Res més. L’actor Carlos Lucena diu, molt bé, els textos de Brecht, extraordinaris per la seva amarga lucidesa i també –sovint– per la seva capacitat de comunicació poètica. Al piano, un excel·lent i jove intèrpret: Jordi Reguant. Entre el piano i el faristol, cantant, Carme Sansa.

A més de les cançons de Brecht-Weill, he tingut la satisfacció de retrobar Carme Sansa, que va ser una figura decisiva en aquelles temporades de teatre de cabaret que es feien a La Cova del Drac. La interpretació que Carme Sansa fa de les cançons programades és admirable, amb una afinació, uns pianíssims i un rigor expressiu que pot sorprendre en una actriu que “oficialment” no és cantant. Ha estudiat cant, darrerament? No ho sé, però és un fet que ha progressat molt en aquest camp. I mentre la veia no m’explicava el “cas” Carme Sansa, recordant algunes de les seves aparicions a televisió. O potser sí, que hi ha una explicació.

Hi ha actors i actrius que, tot d’un plegat, troben el seu paper o la seva línia de treball. És el cas de Lola Herrera, amb Cinco horas con Mario, o de Rosa Maria Sardà, que ha pogut explotar les seves possibilitats. La Carme Sansa que ha fet paperets a TV no té res a veure amb aquesta Carme Sansa que interpreta Brecht-Weill. El problema de la professió teatral és terrible, i la situació no permet de renunciar a cap feina. Fer un paper comporta, en principi, l’oportunitat de fer més endavant un altre paper que sigui millor. No sempre s’aconsegueix, és clar. No estic segur que Carme Sansa sigui una “comedienne”, en el sentit professional del mot, que vol dir adaptabilitat a tota mena de papers; és probable que sigui més aviat una “actriu” amb un caràcter determinat, i d’acord amb aquesta hipòtesi necessita treballar en una línia tal que pugui treure el màxim partit de les seves aptituds.

Jo sóc profà en la matèria, i no voldria dir més bestieses de les excusables. Però penso que Carme Sansa és, encara, un valor desaprofitat i que aquest error no pot allargar-se. Algú ha d’escriure el paper que aquesta noia necessita, per tal de no perdre’ns la seva aportació al nostre món de l’espectacle. Em penso que qui passi per la Sala Villarroel hi estarà d’acord. Hi ha un desafiament pendent, i algú ha de recollir-lo.