Euskadi, 70 – Catalunya, 52

Avui Iñigo Urkullu s’acomiada de la lehendakaritza, i fins que comenci l’escrutini aquest vespre ningú s’atreveix a pronosticar si l’home que l’ha rellevat com a candidat del PNB, Imanol Pradales, el podrà rellevar també en el càrrec o si, per contra, la presidència acabarà essent per al candidat d’EH Bildu, Pello Otxandiano. La pugna entre el PNB i EH Bildu ha estat molt ajustada durant tota la campanya, i Bildu ha anat guanyant suport fins al punt que les últimes enquestes publicades li donaven la victòria tant en escons com en vots. El que és francament envejable és constatar que, mani qui mani des d’avui al País Basc, el govern estarà en mans d’un partit sobiranista: entre el PNB i EH-Bildu sumen prop del 70% dels vots, mentre que la resta de partits –els hispanocèntrics– els segueixen a molta distància, tots per sota del 15% dels vots.

Els processos independentistes bascos i catalans han evolucionat al llarg dels anys de maneres diferents, han estat dues ànimes com rius paral·lels sense arribar a acostar-se, igual que els meandres de Màrius Torres. Diferents en l’ambició, en la contundència, en l’ús de la violència com a instrument polític, però amb resultat semblant de presó i exili. Hem après els uns dels altres, sí, però el cert és que a ells els van més bé les coses. I deu ser perquè als catalans ens queda segurament l’aprenentatge més important: el d’aprofitar el poder a Madrid per acaparar el màxim poder polític i els màxims recursos, com ells han fet sempre: recaptació d’impostos, control de la caixa, ambició en matèria d’infraestructures i model productiu. I potser gràcies a això tenen el 70% dels vots i no el minso 52% que tenim nosaltres.