(Pre)campanya

En diuen precampanya, però el prefix sols fa referència al període anterior al moment, la nit del 26 d’abril, en què es talli la cinta oficialment a les dues últimes setmanes fins que arribin les eleccions. Entre el que estem vivint aquests dies i el que viurem a partir de divendres vinent no hi haurà diferència. O una, sí, que aleshores es podrà demanar directament el vot. És l’únic. Des de l’endemà que s’anunciés l’avançament, que els partits sumen compareixences, actes i promeses. Pere Aragonès ha proposat una conselleria dedicada al català; Carles Puigdemont, duresa amb el PSOE; Salvador Illa, reforçar el pes de la indústria fins que arribi, de nou, al 25%; Jéssica Albiach, el dret a la visita mèdica presencial als CAP en un termini màxim de cinc dies, i Laia Estrada, prohibir tots els vols on hi hagi alternatives ferroviàries de menys de sis hores. A aquests exemples d’alguns partits, cal sumar-hi, evidentment, les rèpliques i contrarèpliques de tots els caps de llista. Un devessall de paraules. Amb unes forces que han convertit el dia a dia en una campanya contínua i en l’era de les xarxes socials, la pregunta és: té algun sentit la campanya tradicional? Com a mínim marcarà, ara sí, que ja només queden 15 dies per votar. Després vindran els pactes, però això serà tota una altra història.