Noms

Un jutge de Madrid ha determinat que el nom Llibertat pot ser posat “a qualsevol persona de nacionalitat espanyola”. La inscripció havia estat denegada durant quatre mesos pel registre civil de Fuencarral, argüint que l’article 54 del registre prohibeix els noms “irreverents, extravagants, impropis de persones i subversius”. Els pares de la nena Llibertat Sánchez han mostrat la seva satisfacció.

Em costa d’imaginar noms irreverents, si no és una blasfèmia. Quant als noms extravagants –o sigui fora de la manera habitual d’actuar, que això significa extravagància–, llegeixo en un diari els sants d’avui i de demà, entre els quals figuren Ranulf, Eutropi, Dioscòrides, Helcònica… i són literalment extravagants, encara que corresponguin a sants. Hi apareix també, com a nom catòlic, Senador; algun registre despistat podria oposar-s’hi pensant que és un nom polític, com Diputat, Parlamentari o President. En un determinat moment històric, dir-se Josep fou a Catalunya una veritable extravagància; no se’n deia ningú, era una novetat “fora de la manera habitual”, en aquest cas secular. D’altra banda, ¿és possible que noms de sants siguin avui irreverents? Ho dic perquè fa anys vaig trobar “Cojoncio” i “Merdario” en un santoral en castellà. Pel que fa a noms subversius, és evident que és un concepte relatiu, que depèn de l’ordre establert. Dir-se Anarquista Roca, Burgès Puig, Democràcia López o Nazi Garcia pot provocar ires o aplaudiments.

Quant als noms impropis de persones… això d’“impropi” em sembla massa rotund. Arreu del món, les persones que duen un nom de sant cristià són minoria. Ningú no pot negar que els éssers humans que no pertanyen a la nostra cultura occidental són també persones, i molts africans i asiàtics, nobilíssimes i espiritualíssimes persones, es diuen “La Flor del Jonc”, “Gasela”, “Llum de l’alba”…

Ignoro si el registre de Fuencarral, en nom de l’article 54, considerava que Llibertat era un nom irreverent, o extravagant, o impropi de persona, o subversiu. Jo penso que és precisament un nom que reverencia la condició humana, que no és extravagant, sinó essencial, que és propi de tothom i que no és subversiu, sinó pacificador.

Jo respectaré sempre la llibertat dels noms, fins i tot aquell Termocauterizante Rodríguez que un sud-americà posà al seu fill, agraït a l’invent de tècnica quirúrgica que li havia salvat la vida. També hi havia una noia que es deia Telegrafia. Trobo, només, que aquests noms –fruit, sovint, d’un entusiasme momentani– són perillosos. Quan hom arriba a adult li pot fer poca gràcia dir-se Penicil·lina, Senyera, Ecologia o Divuit de Juliol.

Un cop expressat el meu homenatge a la tossuderia dels pares de la nena Llibertat Sánchez, i el meu respecte a la llibertat onomàstica, he de dir que jo sóc francament partidari de la “vulgaritat” dels Joans, Joseps, Jaumes, Peres, Núries, Mercès, etc. Són noms que no afeixuguen ni hipotequen. En un món tan condicionat i sofisticat, aparèixer-hi tan discretament no deixa de tenir la seva gràcia... que qualsevol dia ja serà “original”.