Raça humana
Divorciat per al que et resta de vida
Recentment he hagut d’omplir un formulari amb les meves dades personals. Un d’aquells documents que t’obliguen a emplenar totes les caselles perquè només que te’n descuidis una això ja t’invalida el tràmit. La informació sol·licitada és la típica d’aquests casos: nom, cognoms, número de DNI, adreça... Res a remarcar, fins que arriba la recta final i et sol·liciten l’estat civil, donant-te a triar entre solter/a, casat/da o divorciat/da. És aquí quan em posseeix una certa indignació. Aviam si algú m’explica per què perpetuem un sistema que et col·loca l’etiqueta de divorciada per a la resta de la teva vida, tret que decideixis passar de nou per vicaria. Quina necessitat hi ha de tornar una vegada i una altra sobre el que potser vas percebre com un dels fracassos més estrepitosos de la teva existència? Per què un cop t’has desempallegat d’una relació que en alguns casos pot haver arribat a ser molt dolorosa, algú que organitza la paperassa t’ha de venir a recordar que vas posar fi a una història però que mai podràs girar totes les pàgines d’aquell llibre? Que ja sabem que no oblidar que ets una persona divorciada també pot servir per tenir sempre present que tens motius per sentir-te orgullosa si vas superar un temporal i ara albires un sol radiant fins i tot darrere dels núvols. Però hauríem de prioritzar el dret a fer taula rasa i eliminar aquesta definició, si més no dels documents oficials. Així que d’ara en endavant proposo que o bé els divorciats es declarin solters, o casats, o aparellats, o membres d’una comuna, o el que els doni la santa gana, o bé que a la pregunta de l’estat civil, si és que algú s’entesta a perpetuar-la, es pugui respondre amb quatre opcions: solter, casat, divorciat, a tu què nassos t’importa.