L’art del tracte

En parlar abans-d’ahir de les fires, vaig fer una referència a la de Salàs de Pallars, que vaig viure fa vint anys. Un lector m’ha telefonat per fer-me veure que una de les diferències més notables que hi ha entre una Fira tipus Frankfurt –o Barcelona– actual i les antigues fires ramaderes és el tracte. Sí senyor. Les fires modernes tenen catàlegs de models garantits i preus concretats. La fira de Salàs era exactament el contrari. Permeteu-me que reprodueixi liberalment –el vaig anotar– el diàleg d’una compra-venda, o sigui l’art de fer el tracte.

Un firaire s’acosta a una mula, que ha estat observant de lluny procurant de no cridar l’atenció de l’amo. Sense cap expressió a la cara, tot donant uns tocs suaus a l’animal amb la punta de la vara, pregunta al venedor:

–Què en demanes, d’aquesta, Ramonet?

–Home, has tingut bon ull, ja ho crec!

–Si vols que et sigui franc, encara no me l’he mirada. Què en vols?

–Mira-te-la bé, doncs. Però vaja, tens raó. No cal ni que te la miris. Ja fa anys que saps quin bestiar tinc, jo.

–L’únic que sé, per ara, és que me la regales, perquè veig que no em demanes res per la mula.

El venedor encén el cigarret, que se li havia apagat.

–Vint bitllets –diu.

–Te’n vas als núvols, Ramonet. Ja veig que no faràs res, en aquesta fira.

–No pateixis per mi. Ja vindrà algú que tindrà una vista més fina.

–Em pensava que venies a la fira a vendre, i ara comprenc que volies passejar una mica les pobres bèsties abans de tornar-les al poble.

–Vinga, quant en dónes? Digues.

El comprador acaricia el llom i després obre els braços, desolat.

–Setze bitllets.

–No sabia que estaves malalt, desvarieges.

Entra en funcions l’amic comú, a vegades per guanyar-se una comissió, sovint per pura amistat.

–Si no us heu d’enfadar, us diré que no sabeu per on aneu.

–Tu sí, és clar…

–Home, jo tinc la meva idea. Si no us interessa.

–Vejam la idea.

L’amic generalitza una estona sobre l’art de comprar i vendre, i acaba dient:

–Divuit bitllets.

Comprador i venedor s’escandalitzen conjuntament, però el mecanisme ja està engegat –lentament, però fermament– cap a la solució final. És curiós, però el reconeixement de l’animal només es fa quan s’ha tancat el tracte; es comproven les potes, la dentadura, la vista, si és “guit” o és “fiat”… Després de l’examen la discussió pot recomençar, fins que es pronuncien les dues paraules darreres, que en són una de sola:

–Fet?

–Fet!

I s’estrenyen les mans en forma de creu.