Noms per recordar
Avui no, que és Sant Jordi, el Dia del Llibre i la Rosa. Ja teniu prou feina, de parada en parada, mirant de conèixer pel tacte, la vista, l’olor, quin és el llibre que heu de comprar. Avui no. Però dijous, demà passat, a quarts de sis de la tarda, l’Ajuntament posarà una placa en memòria de la matemàtica i pedagoga Maria Antònia Canals a la placeta enjardinada que hi ha al davant mateix de l’Escola Annexa-Joan Puigbert. Podeu anar-hi. D’un temps ençà, l’Ajuntament de Girona, amb l’alcalde al capdavant, està fent una feina ben senzilla però ben necessària i pedagògica: dedicar places i placetes a persones que han deixat el seu rastre benèfic a la ciutat. Persones que ens han deixat, és clar. Fa pocs dies es posaven plaques en memòria del periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó i la seva esposa, la pintora Maria Mercè Huerta. Merescudament.
La placeta de l’Annexa és a tocar de l’institut Vicens Vives, a la part del darrere. I ja que som aquí, recordaré que l’institut es va construir sobre els terrenys que havia ocupat l’escola Prat de la Riba, a la qual jo vaig anar quan devia tenir tres o quatre anys, a principis dels quaranta. En dèiem tots “Prat de la Riba”, tot i que ja devia dir-se “José Antonio”, per honorar el fundador de la Falange Española. Quan van voler fer l’actual institut, la meva primera escola va ser aterrada i es va traslladar l’ensenyament i el nom a l’edifici pròxim, que havia estat un alberg de la Sección Femenina del FET y de las JONS, i encara hi és avui: el Puigbert. Aquest edifici és ben curiós. Està catalogat en l’inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Va ser construït per l’arquitecte Ricard Giralt. A l’article de Viquipèdia que en parla no diu l’any de construcció, però va ser a començaments del franquisme. Per al seu ús actual, han calgut reformes i ampliacions importants. Quan potser encara en dèiem “escola José Antonio”, o poc després, a l’inici de la democràcia, hi vaig ser i vaig entrar en una de les aules. Els havia arribat l’Enciclopèdia Catalana. La tenien a terra, just al costat de la paret, fent la volta completa.
“És que el terra no aguantaria”, em van dir. Era una volta catalana, però els materials no eren bons. El franquisme ja ho tenia, això.
Bon Sant Jordi.
