Delicada metamorfosi

Fa uns anys, el professor Miquel Berga va publicar un llibre deliciós sobre les històries del Motel Empordà, tot un compendi de relats i evocacions del mític establiment de Figueres, plantat enmig de les dues carreteres de França, la nova i la vella. Hi ha hagut molts textos sobre el Mòtel (que és com el coneix molta gent), des de crítics gastrònoms de fora a escriptors, novel·listes i poetes del país, justament perquè el que va néixer com un hotel de carretera el 1961 ha significat, amb els anys, un referent inexcusable tant de la cuina que s’hi feia (i s’hi fa) com de la literatura generada al voltant d’una taula. Ara, Xavier Febrés publica Motel Empordà, elogi de l’amor estable (Editorial Gavarres), que no és el llibre definitiu sobre el restaurant que va iniciar l’esclat de la cuina catalana, però que s’hi acosta bastant. Hi aplega episodis, anècdotes, vivències, plats, comensals i paisatges, innovacions i tradicions, i és un homenatge merescut a una “institució, una lliçó de vida, una història de lluita i esperança, un esforç acomplert de continuïtat, una cultura de l’hospitalitat, un lloc de reconfort, una manera d’entendre el món, quasi un bé de primera necessitat”. No caldria afegir-hi gaire res més. O potser sí. Ho fa Joan Roca en l’epíleg. Hi diu: “Celebro cada visita com un regal de la vida. Sé que en sortiré millor del que hi he entrat.” En aquesta mena de trànsit, quasi una experiència religiosa, tant hi participa el paladar com la memòria. En són protagonistes, de la transfiguració basada en l’art culinària, la percepció del classicisme, el retorn als orígens i també l’enorme pes de la continuïtat, el “geni, la veritat, la lucidesa i la perseverança”, com escriu Febrés. I la sensualitat i el fet de saber que entres en un temple laic que et transformarà (delicada metamorfosi dels sentits) com ha fet sempre, al llarg de més de seixanta anys. “Una institució civil”, com va dir Antoni Puigverd.