De Jubany a fra Octavi, quin canvi

Vaig viure, com el nen de 6 anys que era, l’apoteòsica entrada a Girona del bisbe Narcís Jubany, el dia de Sant Josep de 1964. Tot Girona es va abocar al carrer per viure l’entrada triomfal per la carretera de Barcelona, en cotxe descapotable, fins a la tarima de la plaça Marquès de Camps, on l’alcalde Pere Ordis, d’etiqueta estricta, li va donar la benvinguda. Era bisbe auxiliar de Barcelona i havia estat nomenat pel sant pare el 7 de febrer. Va ser curiosament “el cant de cigne d’una època, el principi de la fi, l’últim acte de masses de religiositat nacionalcatòlica”, va escriure anys després Narcís-Jordi Aragó, creient i que de petit havia estat el patge del bisbe Cartañà, conegut com a Pepet Vermell pel poble. Que diferent de fra Octavi Vilà, l’ordenació episcopal del qual es va fer diumenge, amb una catedral plena i la plaça dels Apòstols ocupada per gent que va seguir la cerimònia per la pantalla gegant. El bisbe va arribar vestit de monjo i així va entrar a la catedral, ja plena a dos quarts de cinc de la tarda.

Va ser una cerimònia llarga, dues hores i 42 minuts. La litúrgia catòlica és preciosa pels qui hi entenen. I el mestre de cerimònies, mossèn Baburés, va estar pendent de tot. Hi eren les autoritats civils, socials, universitàries, policials i militars, amb la presidenta del Parlament, Anna Erra; l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, i el conseller Joaquim Nadal, representant de la Generalitat. També hi era el conseller Campuzano i el subdelegat Pere Parramon i Laia Cañigueral. Em va agradar veure el president Pujol, que va seguir la cerimònia amb detall. I Junqueras. I Illa i els exconsellers Bricall, Castells i Pujals. Hi era gairebé tothom, també la majoria de caps de llista gironins en les eleccions al Parlament.

Quim Nadal ha estat en l’ordenació episcopal dels darrers quatre bisbes: Camprodon, Soler, Pardo i Vilà, en la del primer com a poble, en la dels altres com a autoritat. No recorda la de Jubany. Era el dia perfecte per a l’ordenació de fra Octavi, el quart diumenge de Pasqua, dedicat al Bon Pastor. Fra Octavi, el 115è bisbe de Girona, va seguir seriós la cerimònia i durant molts minuts va estar estirat al terra. A Lluís Suñer, administrador diocesà, se’l veia emocionat i relaxat, tot i que ja sabia que hauria de continuar com a vicari general. Entre els preveres, sempre ho he dit, hi podria haver hagut grans bisbes, com ho és Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona, que va oficiar i que ens va recordar a tots que Girona i el país havien estat cristians abans que catalans.

El protocol va ser tan perfecte com la cerimònia gràcies a l’organització de Quim Lladó i Josep Maria Amargant i també a Xavier Roca i l’equip del Bisbat. En un moment determinat, em va sorprendre veure marxar José Bono, l’exministre de Defensa, bon amic del cardenal Omella i del nou bisbe. Poc després, l’alcalde Salellas es va perdre la salutació del bisbe perquè va haver de marxar a les set. La primera homilia va ser ponderada i diplomàtica com a home prudent i hàbil que diuen que és el nou bisbe. Va reclamar el dret a la vida digna, a l’habitatge, a tenir feina, a la llibertat política i d’expressió i a la convivència pacífica. Qui no pot estar-hi d’acord!