Els dies després

Poc se’n parla dels dies que irrompen just després d’acabar un llibre, de fer l’amor o de marxar d’un país. Més enllà dels dies que podríem considerar “inèdits” –aquells que marquen un abans i un després a la nostra vida–, trobem els dies que resisteixen l’embat dels que aclaparen tota l’atenció i pugnen per escapar-se de la imposició de l’actualitat. És en aquests dies, els dies que arriben més tard, quan el què i el com dels esdeveniments passen comptes amb el pas del temps i posen a prova la coherència de les nostres accions. Tot i que el temps és ple de fites històriques, fites amb una data i una hora, és en el després quan s’escriu la història de la nostra cultura, així com de la nostra vida íntima.

Els dies després ens forcen a tensar la nostra capacitat adaptativa, posant a prova la nostra tolerància als canvis. Adonar-se d’això és una tasca delicada perquè tot sovint queda enredada dins del nostre malestar. En un món cada dia més líquid es fa difícil aprendre a tolerar el desequilibri dels dies que encara han d’arribar. D’aquí la moda de no prometre res, perquè prometre vol dir establir un compromís amb la paraula i el temps, un compromís radical amb els dies que vindran, i això fa tant de vertigen que molts prefereixen no prometre res per no fer-se càrrec de res.

L’endemà de la diada, vull defensar una manera d’entendre la cultura que no es deixi torçar per la influència dels dies que, lluny de durar per sempre, s’extingeixen com les espurnes d’un castell de foc. Per contra, els dies després deixen una empremta capaç de transgredir la cultura de la immediatesa i del consum fàcil; aquests dies són una estela de llum que continua encesa, amb les promeses vives i amb una veritat que no es donarà mai per tancada. Avui més que mai, desorientats a l’era de la postveritat i de la IA, és inajornable aprendre a custodiar la idea que els dies després són nostres i cal ocupar-los amb pensament crític i amor. Ocupar-los com una manera de pensar la vida i de viure-la.

Tant la literatura com l’amor viuen en aquest temps, on el després descarrega tota la seva revolució. És per aquest motiu que qualsevol intent d’emmarcar l’amor en una fita històrica respon a una propaganda romàntica escassa. L’amor té lloc al nostre imaginari, al nostre cos, i és fa veritat –amb fortuna– els dies que arriben més tard... Alhora, pàgina rere pàgina, la literatura insisteix a seduir-nos al voltant d’una nova descoberta que tindrà lloc, també, més endavant. Tant és així que, quan hi són, tant l’amor com la cultura porten el segell inequívoc dels dies després. Una rosa és més que una rosa el dia després de Sant Jordi.