La cantarella sobre ETA

Ja se sap que els marcs mentals són estructures de pensament rígides que no són fàcils de modelar. En cultures més aviat conservadores com la de l’Estat espanyol aquesta realitat és encara més exagerada, fins al punt que qualsevol canvi o evolució política, cultural o social necessita més temps del prudencial per sedimentar. Anem al País Basc. D’aquí a res farà sis anys que ETA va anunciar la seva dissolució, i no sona massa exagerat dir que una part molt substancial de la ciutadania d’Euskal Herria ja ha superat aquella etapa de dolor i ha girat full. Un de tants exemples d’això és una enquesta recent del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) que mostrava que en la llista actual de preocupacions dels bascos ETA ocupa el lloc 39è. Repetim, el 39è. De fet, qui hagi parat una mica l’orella al que s’ha dit aquests dies en campanya haurà advertit que els serveis públics són, ara mateix, una preocupació social més peremptòria allà, fet que també ens ve a dir que la crisi estructural de l’estat del benestar també truca a la seva porta.

Una aparent però relliscada del candidat de Bildu quan va qualificar ETA d’organització armada ha servit per reviscolar vells fantasmes, en aquesta obsessió retòrica que tenen alguns, també a casa nostra, de quedar-se embadalits mirant el dit i no la lluna per embrancar-se en controvèrsies semàntiques. Pels que encara tenen el seu esquema mental ancorat en els anys vuitanta i noranta, l’anècdota ha estat un regal per poder remenar, de nou, la merda de dècades de patiment. Trist consol per a qui es resisteix a acceptar que bufen aires nous i que albiren que, malgrat el curtterminisme d’alguns en cantar victòria diumenge, les velles plaques tectòniques de la política basca s’estan movent i de quina manera. Tant, que a Pello Otxandiano se li està començant a posar molta cara de lehendakari, no? I com cou això.