Suïcidi juvenil o l’assassinat premeditat de les tecnològiques

Fa vuit dies es va fer públic un estudi demolidor de l’Institut de Recerca de Sant Pau: les conductes suïcides no letals –intents de suïcidi en què se sobreviu– van pujar un 50% després del confinament. I la dinàmica és ascendent. L’estudi analitza dades de tots els hospitals catalans i d’entre les conclusions destaca que “no necessàriament es tractava de persones amb un diagnòstic psiquiàtric, cosa que demostra que el suïcidi és un problema de salut pública molt més global”. Cal acabar amb el tabú que envolta el suïcidi i lluitar contra l’estigma de les malalties mentals. A Catalunya el suïcidi és la primera causa de mortalitat evitable entre la gent jove. Però la salut mental és l’àrea de la medicina més infrafinançada: els recursos són molt limitats, incapaços de donar resposta, i en alguns territoris són quasi inexistents. Això està abocant moltes famílies a la desesperació perquè la sanitat pública no els dona l’ajuda que els fills demanen. No hi ha recursos econòmics, ni prou equipaments, ni prou personal. Estem davant d’un fracàs col·lectiu que tindrà conseqüències dramàtiques per al futur de la nostra societat, més enllà de la terrible dimensió del fet en si mateix.

És inajornable que els governs multipliquin el pressupost de salut assignat a la salut mental –la proporció mitjana als estats membres de la UE és del 3,6%–. I s’ha d’invertir en prevenció per estalviar en el futur: per cada euro que es destina a programes de salut mental s’obté un retorn de 8 euros. Segons The Lancet (2018), cada any es perden més de 12.000 milions de dies hàbils a tot el món a causa de les malalties mentals, o dit d’una altra manera: del 2011 al 2030 la salut mental costarà a l’economia global 16 bilions de dòlars en pèrdues de rendiment econòmic. Més que el càncer, la diabetis i les malalties respiratòries.

D’entre les causes que motiven aquests índexs de suïcidi juvenil, la gestió de les xarxes socials és un dels elements que hem d’abordar de manera urgent. Està demostrat que existeix una correlació directa entre l’ús excessiu de les xarxes socials i l’augment de l’ansietat, la depressió i els pensaments suïcides. El bombardeig constant d’imatges d’èxit fa que la comparació amb la seva vida pugui ser una merda. Si hi sumem el cyberbullying i altres pressions associades a l’adolescència, com ara què estudiaran i on treballaran, ja tenim la combinació perfecta per al desassossec.

Però què fan els gegants tecnològics que gestionen aquestes plataformes (sobretot les de Meta o TikTok) per acabar amb aquest problema?  Tot i que Brussel·les legisla per “obligar-los” a garantir que els seus algoritmes no mostrin contingut perjudicial, la veritat és que continuen alimentant de manera impune la crisi de salut mental juvenil. Més enllà d’investigar-les, com passa aquests dies amb TikTok, anem a tocar-los les butxaques, que és l’únic llenguatge que entenen. Apujar els impostos sobre els productes del tabac va ser una de les formes més efectives i més rendibles de reduir el consum de productes nocius mentre es generen ingressos públics. Fem tributar d’igual manera les grans empreses tecnològiques i destinem aquests recursos a finançar programes de prevenció i atenció a la salut mental. Donem-li la volta i plantegem-nos com poden les xarxes socials ser útils per millorar la salut mental i emocional de la població. Per exemple, invertint en el desenvolupament de start-ups amb projectes tecnològics de salut mental capaços d’implementar tecnologies que permetin una atenció personalitzada dels pacients i que afavoreixin el diagnòstic precoç. Hi ha un gran nombre d’entitats que desenvolupen programes psicoeducatius en línia de bona qualitat però no acaben de connectar amb el jovent. Investiguem per què cauen en sac buit i fem viral la informació sobre salut mental.

Aquesta nit comença la campanya electoral al Parlament de Catalunya i d’aquí a poques setmanes ho farà la del Parlament Europeu. No he vist en cap posició preeminent de les llistes electorals cap gran fitxatge en salut mental. Els polítics han d’entendre que el benestar emocional no és només una qüestió de solidaritat, sinó una inversió essencial per al futur de la nostra societat. La seva absència en les prioritats polítiques és tan incomprensible com inexcusable. Poseu ja la salut mental al centre de les vostres agendes. És hora d’actuar.