Mirades
Un any de mirades gironines
Tal dia com avui de fa un any es va publicar la primera d’aquestes Mirades. Del 25 d’abril fins a mitjan gener cada dia. Des de fa tres mesos, sis dies a la setmana. Per a un periodista que ha fet un pas enrere és un autèntic regal poder estar en contacte diàriament amb els lectors i fer-ho en aquest format de crònica no necessàriament lligat a la actualitat però sí pendent de la vida ciutadana. Molt millor que no anar a veure obres i comentar-les amb altres jubilats del diari, amb qui compartim grup de Whatsapp. En el fons permet parlar d’aquelles coses que potser ja no tenen lloc a les planes en paper del diari. O fer-ho amb una perspectiva diferent.
Aquestes Mirades encarregades per Joan Vall Clara, editor i director d’aquest diari, han tingut la llibertat total per parlar del que ha volgut el cronista. De fet, el mateix que em va passar en els més de trenta anys que hi vaig treballar com a periodista. Això alguns no ho poden entendre, però és el que hem predicat i intentat fer. És per tant un luxe i una responsabilitat disposar d’aquest espai i per això avui, que fa un any de Mirades, crec que és un bon moment per fer un agraïment als lectors fidels que segueixen aquesta secció.
En el web del diari és poden mesurar el nombre de lectures. A les xarxes socials es veu si un tema funciona més o menys bé. Però ha estat amb els lectors del paper, als que encara els cal tocar el diari, amb qui he trobat una acollida que voldria agrair. La de la gent que no et coneix, però et para pel carrer i et fa saber que et segueix. O que t’aporta temes. O els puntualitza. O et toquen la cresta per una imprecisió no volguda. Per això aquesta faceta de cronista és tan agraïda.
A la primera crònica, després de molts anys de fer galeries i opinió política, hi havia una foto d’en Lluís Romero feta des del Pont de Pedra en què es veia el Pont de les Peixateries Velles, les cases de l’Onyar i Sant Feliu al fons. Imatge icònica i una declaració de principis. He escrit molt sobre l’Onyar, la sèquia, la manca d’aigua, les hortes que estem matant amb decisions preses a Barcelona, i també de les carpes, els coipús, els ànecs i l’oca, que fa dies que no veig. I de llibres. I de carreteres i pàrquings. He mirat d’allunyar-me de la política partidista, però si parles de la ciutat i de les comarques, acabes parlant de política.
Escriure des de la memòria ajuda també a entendre el present. Fer una mirada sobre el dia a dia, badar, permet explicar coses petites però també descobrir històries que passen desapercebudes quan camines amb pressa. Aquesta crónica porta la foto d’en Josep, el noi del telèfon, el precursor del telefon mòbil com vaig titular la Mirada que li vaig dedicar. Molta gent li havia perdut la pista o pensava que s’havia mort. En Josep està en una residència, molt ben tractat i amb el suport de la família i de la seva germana, la Mari, a qui agraeixo la foto. Aquella Mirada va tenir una gran repercussió. D’això es tracta, d’escriure sobre el que hem viscut, de recordar vells temps que potser no van ser millors, però que van ser els nostres. Mirant endavant però recordant el que vam viure i que ens ha fet com som, com a ciutat i com a país. Gràcies!