Sorolls insalubres

Mentre a l’Alt Pirineu enregistren i cataloguen els sons que se senten a l’interior i l’exterior de les esglésies i ermites romàniques, que no són gaires ni gaire més forts que el so dels rierols o el pas d’un ramat d’ovelles. O mentre al Montsià miren de conservar com un tresor el paisatge sonor del delta de l’Ebre, a les grans (i mitjanes i petites) ciutats la contaminació acústica és un dels principals problemes de salut ambiental, segons recordava aquesta setmana el Departament d’Acció Climàtica amb motiu de Setmana Sense Soroll. Aquests dies també s’ha organitzat a Manresa la cinquena edició del Congrés d’Acústica de Catalunya (Acusticat), pel qual han passat experts que alerten de la necessitat de promoure mesures per frenar la contaminació acústica i de crear zones tranquil·les. No n’hi ha per a menys: a les grans aglomeracions urbanes només el 22% de la població pot dormir acaronat per la calma del silenci i gaudeix de nivells de qualitat acústica per sota dels 40 decibels, que són els valors que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El soroll, que no és només aquell so molest per a l’oïda, sinó un autèntic problema de salut pública, és una altra de les manifestacions del desequilibri territorial, en aquest cas, però, amb la balança a favor de l’entorn rural, on més enllà del so de les campanes (que no les toquin!), encara queden uns excel·lents recers per a la calma i el silenci. I que així pugui continuar sent, evitant que les faltes de respecte al medi natural que darrerament proliferen pels camins i pels trossos conreats trenqui la dolça quietud.