Estació de Sants Núria Feliu

Immediatament després que, el 10 d’abril, el Congrés dels Diputats aprovés una iniciativa per afegir a l’Estació de Sants el nom de Montserrat Caballé, va començar una altra campanya (de moment, només a les xarxes) perquè l’estació de tren s’anomenés, si és que realment era necessari anomenar-la d’alguna altra manera, Estació de Sants Núria Feliu.

Des del setembre del 2011, la Feliu té una geganta construïda per Toni Mujal exhibida de manera permanent a les Cotxeres de Sants, vell magatzem de tramvies pel qual la cantant, com va fer també amb la fàbrica de Can Batlló, va lluitar perquè fos per a la gent del barri. Molt poc després del seu traspàs, el 22 de juliol del 2022, l’aleshores alcaldessa, Ada Colau, va anunciar que una plaça de Sants rebria el nom de Núria Feliu, decisió que l’autoproclamat Escamot Feliu, amb la consigna “Fora negrers dels nostres carrers”, va decidir agilitzar dies després empaperant els cartells del carrer dedicat a l’esclavista Joan Güell amb nous rètols en honor a la “cantactriu, geganta i estrella” del barri. Amb aquests precedents, als quals cal afegir, naturalment, aquella Cançó de Sants que la diva va gravar, primer, per al disc Viure a Barcelona (1981) i, 30 anys més tard, amb Josep Carreras, que el seu fos el nom que hagués d’anar unit al de l’Estació de Sants era una decisió, doncs, que segurament clamava al cel. “Honorar artistes (dones) locals ens sembla un imperatiu per visibilitzar el ric patrimoni cultural català, però en el cas de Caballé exigim que l’estació li sigui dedicada a Andorra la Vella, on la soprano es va empadronar per evadir més de mig milió d’euros en impostos”, va proclamar ara fa uns dies el reaparegut Escamot Feliu. “Així, Andorra podrà honorar artistes que han contribuït a pagar les seves estacions (d’esquí) i, a Sants, podrem recordar una altra artista que, com Caballé, també fou entrevistada per Raffaella Carrà. La nostra diva més internacional: Núria Feliu.” “La Núria és moderna i, com ho eren els punks, una heroïna de barri”, s’explica, d’altra banda, en l’apartat que, a la molt recomanable exposició Núria Feliu al Palau (Robert), comissariada per Òscar Dalmau, i que es pot veure encara fins al 19 de maig, hi ha dedicat a dues samarretes que, en els reductes alternatius de Sants, han fet fortuna: l’una amb la cara de la Feliu travessada pel llamp de la portada de l’Aladdin Sane, de David Bowie, i l’altra proclamant que “Déu salvi la Feliu” amb la tipografia del God save the queen, dels Sex Pistols.

El debat de si a l’Estació de Sants valia més posar-li el nom de Núria Feliu que no pas el de Caballé ha coincidit amb un mes absolutament Núria Feliu, no únicament per l’exposició que se li dedica a Barcelona, sinó també pel número especial que ha publicat la revista Enderrock i, sobretot, per l’homenatge que el 15 de maig se li brindarà al Palau de la Música, amb la participació, entre d’altres, de Joan Manuel Serrat, Marina Rossell, Cris Juanico i Els Catarres. Accions que, definitivament, haurien de contribuir a enterrar per sempre més la supèrflua imatge de Núria Feliu com a “tieta convergent” i projectar-la com a algú que va treballar de valent per recuperar uns quants gèneres populars i per la normalització del català. I com a veritable heroïna de barri, és clar.