Som 10 milions
30 anys d’El Punt Catalunya Nord
Els lligams actuals entre polítics, societat i institucions del nord i del sud són, en part, fruit d’aquella experiència
El passat mes de febrer, el diari publicava un especial 45 anys d’El Punt. El Carles Sarrat hi escrivia que també Catalunya Nord participava a la celebració perquè del 1987 al 1994 El Punt va proposar als catalans del nord de la ratlla una atrevida oferta informativa, tota en català, el setmanari El Punt Catalunya Nord. Se va acabar fa just 30 anys, però va marcar per sempre tots els qui vam participar a l’equip. El Punt Catalunya Nord va ser una experiència engrescadora, formadora i exaltant. Tot just s’acabava de celebrar un any abans el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb Perpinyà que havia treballat sobre l’àmbit dels mitjans de comunicació. Una colla de joves diplomats de català sortíem dels recentment creats estudis universitaris de català a la universitat nord-catalana, amb el suport dels cercles militants vam formar amb els periodistes professionals gironins una redacció atípica i motivada. El context sociolingüístic del nord de l’Albera no era pas d’allò més favorable, però justament per això el repte prometia de ser apassionant.
Encara que –per raons econòmiques i en part institucional– el setmanari no s’hagi pogut mantenir, El Punt Catalunya Nord ha constituït tota una escola de vida, de pràctica professional, de revitalització i “replantament” (com hauria dit la M. Carme Junyent) de la llengua, de retrobament mutu entre catalans del nord i del sud, per tots els qui vam invertir temps, energia –i també capital– en l’empresa. Els rossellonesos i els gironins van iniciar així, dia a dia, setmana rere setmana, una col·laboració intercatalana –avui dia segur que la qualificaríem de “transfronterera”– enriquidora i prometedora. Els catalans de banda i banda (re)apreníem a conèixer-nos i a treballar junts, a distingir i compartir les nostres respectives especificitats dialectals, culturals i sociolaborals.
Els neoperiodistes perpinyanesos –entre altres Jep Bonet, Esteve Carrera, Carles Sarrat, Pere Codonyan, Hermínia Duran i un mateix– vam tenir la sort de conviure amb uns professionals gironins –Pep Collelldemont, Carles Puigdemont (Puigdi), Joan Vall, Enric Matarrodona, Emili Gispert...– de primera qualitat i de conviccions ja ferrenyes. Els uns descobríem la geografia i la societat gironina mentre altres s’acostumaven a la catalanitat original però ben efectiva dels rossellonesos. El Punt Catalunya Nord va consistir a construir des de la base un projecte nacional fonamentat en el nucli inicial de la Catalunya Vella. Trenta anys després del 1987, el 2017, els catalans del nord i del sud –i alguns dels mateixos actors– van saber tornar a col·laborar de manera més... política. Encara aquests dies, un president de Catalunya exiliat torna a recórrer camins i pobles nord-catalans centrant l’atenció mediàtica en les comarques septentrionals (i no solament del “sud de França” com sol manipular certa premsa catalana espanyolista). Segurament els lligams i actuacions actuals entre polítics, societat, institucions i persones del nord i del sud de l’Albera són en part fruit d’aquella inicial experiència d’El Punt Catalunya Nord. Tant el projecte periodístic com la construcció nacional mereixen de continuar i tirar endavant amb eines i formats del segle XXI.
