Qui mana a les empreses?

La pregunta és fàcil d’entendre, però la resposta pot ser molt diversa. I és fonamental per a entendre l’actuació de l’empresa.

Les empreses petites i mitjanes, o familiars pertanyen totes elles a un o pocs propietaris que manen. Cal tenir en compte, però, que la tercera generació de les empreses familiars pot crear problemes. Fa anys, l’empresa de cava Codorníu, de Sant Sadurní d’Anoia, era posada com a empresa familiar indestructible. Però en un no-res l’empresa es va trossejar i va donar entrada a capital estranger. És el problema de la pressió de germans, nets, gendres i nores que tenen idees pròpies.

Pel que fa a les grans empreses, la complicació és superior. La majoria tenen l’estructura clàssica de comandament: president, conseller delegat i gerent o director general. No obstant, això no vol dir que el comandament estigui esglaonat entre les tres persones que ocupen aquests casos. El president pot ser executiu i manar molt, o nomenar gerents que són els qui realment manen i el tinguin per a presidir actes socials. El conseller delegat és qui marca l’estratègia de l’empresa, però de vegades es passa la vida al despatx, mirant el sostre i pensant en la política que aplicarà, que trobarà l’aprovació o no dels gerents. Aquests darrers són els que normalment manen, però supeditats al conseller delegat i a un president que tingui ganes de manar i que ho faci.

A les grans empreses no acostuma a haver-hi uns accionistes majoritaris, ja que el capital pot no estar a l’abast de l’equip fundador. Però en una empresa es pot manar amb un percentatge del 20 o del 25%, sempre que la resta estigui distribuïda entre petits accionistes. Però també aquí hi pot haver problemes, ja que alguna vegada hi ha hagut un grup exterior a l’empresa que fa una oferta als petits accionistes a un preu superior al de mercat i aconsegueix així el percentatge que li permet manar.

En definitiva, no és fàcil manar en una gran empresa, ni tan sols dominar-la amb un percentatge inferior al 51%. Hi ha exemples de tota mena en el panorama de la gran empresa, i especialment d’aquella que cotitza a borsa. Tal com deia la setmana passada, cotitzar a borsa permet aconseguir el capital que fa falta, però també pot posar en perill el grup que manava abans. Com més gran és fa una mitjana empresa, més capital necessita i més necessitat té d’anar a borsa per a captar-lo. Les grans empreses depenen molt dels petits accionistes, que poden ser majoritaris en conjunt i que només estan pendents del dividend o dels beneficis de l’empresa.

Qui mana a les empreses? La resposta, com ja he dit, pot ser molt diversa i exigeix un coneixement a fons de l’estructura de comandament. Cal recordar també que les empreses depenen en bona part de les autoritats i d’algun grup o d’algun personatge que té autoritat moral per a condicionar l’estratègia.

És important saber qui mana realment, i especialment per part dels inversors i dels qui s’hi juguen els diners amb les accions de l’empresa. Tot el que he dit resulta apassionant per a tots aquells que volen conèixer i entendre la societat econòmica en la qual viuen. I per això han de resoldre, i tenir resposta, la pregunta que encapçala l’article.