Entre sant i dimonis

Quan mirem el calendari, demà haurem de girar full. Arriba el maig, temps de flors i cantades a llum de lluna. Places i carrers són més de tots i arreu s’invoca l’ambient festiu: alegria, és festa major. A molts pobles se celebra la festa grossa, entre religiosa i profana, on es mescla la pólvora i la salmòdia, com marca una llarga tradició que barreja el diví i l’humà. Maig major; les festes del meu poble.

Cada terra fa sa guerra i cada poble escriu les seves tradicions, quan les monotonies es tornen signes d’identitat. Aleshores cal revestir-les de solemnitat i convertir-les en irrenunciables referents. A la meva ciutat això ho hem fet bé i amb el temps hem transformat un sant i uns dimonis en símbols de badalonisme. Acompanyant els protagonistes, un munt d’actes complementen un programa que s’allarga durant tot el maig, deixant enrere el que algú anomenà “festa major xica” per crear la “festa de festes”.

Ves a saber quant de la tradició de sant Anastasi es nodreix de la realitat, que apareix com a primera referència lligada a Badalona el 1420, però és creença popular que el sant fou un soldat romà nascut a Lleida i martiritzat a Badalona, en temps de l’emperador Dioclecià. Enterrat en un hort del Dalt la Vila al costat d’un ametller, l’arbre començà a donar fruits vermells, i la santedat va ser reconeguda. De la seqüència de les despulles es vestí la llegenda.

Corria l’abril del 1671 quan es crea la Confraria de Sant Anastasi i el sant s’eleva a copatró de la vila. Des d’aleshores, amb alguna intermitència, cada any se celebren actes religiosos, amb components cívics en honor al patró, actes més o menys lluïts segons la generositat del consistori, que subvenciona la programació festiva. Al reliquiari de la cartoixa de Montalegre s’hi conserva una relíquia del sant que cada any és portada a l’església degana per presidir l’ofici.

Després del desastre de la Guerra Incivil, l’any 1940 Jaume Ribó Arenas, aleshores administrador de la capella del sant, proposa complementar els actes religiosos amb una important manifestació festiva, “tan necessària en aquells temps d’estretor”, i recorre al Baró de Maldà i el seu Calaix de sastre per inspirar un “figuron” que els pescadors cremaren unes vespres de festa patronal (1785?). El mateix Ribó dissenya un galdós ninot, amb banyes i cua, que es cremaria la nit patronal. Des d’aleshores, l’entranyable banyeta acudeix puntual a la cita anual.

Vuitanta-quatre anualitats han alimentat una crònica molt nostrada, quan la foguera de la nit diabòlica es converteix en un acte reivindicatiu, a la vegada que crític dels mals comportaments socials. Des del primer any, entorn del foc es fa tabola i també política, amb sonats enfrontaments de la cultura popular i la rigidesa institucional. Però res no pertorba el sentiment col·lectiu de la Nit del Foc, que es converteix en la celebració que més badalonins aplega de tots els actes que es fan i es desfan.

Nit de cremada del dimoni i matí d’ofici del sant. Una realitat ambivalent i contraposada, però complementària i indefugible, com tantes coses d’aquesta ciutat de llums i ombres.