El calvari de pensar dos àpats al dia

Tinc una amics que són matrimoni i que en saben molt, de cuinar. Quan els visito tinc la impressió que a la seva nevera sempre hi ha un elenc d’entre cinquanta i cent cinquanta ingredients que els permeten improvisar una menja en un parell de minuts. I sobretot m’impressiona que només necessitin uns segons per decidir què dinen i què sopen cada dia i que a sobre puguin presumir de no repetir cap plat durant setmanes. El seu cap és una enciclopèdia ambulant de receptes, i jo els tinc molta enveja perquè ara mateix no sé quantes hores de la meva vida he llençat a la paperera –confio que a l’orgànica– rondinant –només rondinant, no compto el temps entre fogons– què coi faig per dinar o per sopar. Perquè la meva impressió és que em repeteixo més que l’allioli i que cada cop que miro d’indagar entre noves propostes, a través de pàgines de receptes, sempre hi ha un parell d’ingredients que em tiren enrere perquè no sé ni quina forma tenen ni on comprar-los. He arribat a navegar en webs de “menjar que pot elaborar la canalla”, però quan m’emociono perquè sembla que he descobert una opció que encaixa en el que estic buscant, automàticament recordo que a casa hi ha menors que, pel que fa al menjar, són dels de sota, cavall i rei. També procuro parar l’orella quan algú explica que ha fet un plat ben senzill i saborós i que només has d’agafar A, B i C, fer un xup-xup i, en deu minuts, patapam. Però dos dies després, quan ho vull posar en pràctica, soc incapaç de recordar què coi era B, i la recepta se’n va en orris. Estic pensant en la quantitat de dinars i sopars que ha hagut d’idear la mare –la meva i la de tothom– i m’agafa vertigen. I ara els deixo en pau, que se’m gira feina pensant el dinar i el sopar d’avui.