Bombolles de desafecció

Suposo que tots tendim a pensar que el món és com el nostre món. I res més lluny de la realitat. Hi rumiava dies enrere mentre observava la corrua de convidats al casament de l’alcalde de Madrid i senyora, de llinatge aristocràtic. Tot de gent amb vestimenta estrafolària, i m’imagino que caríssima, encara que de gust dubtós. Persones amb cognoms quilomètrics, d’aquells que es repeteixen en el BOE i en els estaments judicials, militars i religiosos. Que encara van amb barret, fan reverències i gaudeixen amb l’espectacle de la tortura a la plaça de toros. Em sento a una distància enorme d’aquella bombolla, però no és només una qüestió de classe o de territori, perquè vaig tenir la mateixa sensació de llunyania fa un parell de setmanes un dissabte a la tarda que vaig anar a comprar a un centre comercial de l’àrea metropolitana. Hi havia moltes persones vingudes de fora, o que potser ja han nascut aquí, però que se senten còmodes amb la seva gent i parlant la seva llengua, com ens passaria a tots si emigréssim, és clar. Em va passar pel cap que m’hauria agradat fer una enquesta a peu de comerç per preguntar, per exemple, quants d’ells saben que el 12 de maig hi ha eleccions al Parlament de Catalunya o que el president del país on viuen es diu Pere Aragonès. Ves a saber, potser m’hauria emportat una sorpresa i resulta que la majoria estan molt interessats en la política catalana. Potser ni que sigui per interès s’han assabentat que el govern català ha fet gratuïta l’escolarització dels infants de 2 anys, que ha repartit productes d’higiene femenina a les farmàcies, que tindran ajut per comprar material escolar... Potser són conscients que, gràcies a la política, tenim un país amb un sistema de protecció social molt envejable, tot i que garantir l’estat del benestar sense tenir un estat i patint un dèficit fiscal devastador ha de ser francament complicat.

Hi ha altres elements que allunyen els ciutadans de la cosa pública, com ara el cinisme d’alguns polítics. Per exemple, quan el líder de Ciutadans assegura sense enrojolar-se que amb ells s’incrementaria l’ús del català. O quan alguns dirigents del PP fan veure que s’escandalitzen de casos de corrupció perquè, per un cop a la vida, no són ells qui paren la mà. El desvergonyiment dels que han convertit la seva activitat política en un espectacle. ¿Per què fer un debat profund i serè de les qüestions que afecten la vida de la ciutadania si tothom et riu les gràcies i t’acaba votant simplement perquè deixes anar ocurrències com ara “me gusta la fruta”?

I també hi ha l’escepticisme de les noves generacions. D’aquells a qui els ha tocat sobreviure a una pandèmia i a diverses crisis econòmiques i financeres. Dels que s’han trobat un tap de gent gran a les empreses i a l’administració, precarietat laboral i impossibilitat d’accedir a un habitatge digne. Escepticisme que Òmnium Cultural ha detectat en una enquesta pròpia. Pel que sembla, la majoria d’electors catalans s’ubiquen cap a l’esquerra en l’eix social i cap al sobiranisme en l’eix nacional. Però no és així en la franja de població més jove. Segons aquesta enquesta, els joves, sobretot els homes, posen en qüestió o els fan una mandra infinita qüestions que per a la gent d’una certa edat són fonamentals per a la concepció de país i de societat que tenim. Passen del canvi climàtic, de l’èpica que va acompanyar el procés de l’1 d’octubre, del feminisme, de la defensa de la distribució de la riquesa i l’equitat, o del català. Han crescut en democràcia i en un país que ofereix la protecció social que anhelen tots els que arriben de fora, però s’han adonat que tenen vetada l’entrada al món que els adults havíem construït sobre la base d’aquests valors que ells no volen adoptar.

I encara hi ha una altra causa important que explica la distància creixent entre la ciutadania i la política: el descrèdit de les institucions. Aquelles institucions que estan controlades majoritàriament pels amics, coneguts i saludats dels convidats a la boda de l’alcalde de Madrid. Mitjans, policia i judicatura que haurien de vetllar per la llibertat d’expressió, la seguretat i les garanties democràtiques. I em sembla que no acabem de tenir aquesta percepció. Tinc una amiga que és pencaire, divertida i molt bona gent i ara un jutge ha decidit que és una terrorista. El sentiment d’impotència davant la impunitat del poder també crea una profunda desafecció.