Auster torna a Timbuktú

Els vull recomanar Timbuktú. És una novel·la del 1999 de Paul Auster, d’Edicions 62. La història se centra en l’últim viatge que fan plegats, a Baltimore, un sensesostre, Willy Christmas, i el seu gos, Míster Bones. Quan en Willy pressent que la seva vida s’està acabant, pren una decisió. Abans que s’hagi de dirigir a aquest altre món que ell anomena Timbuktú, vol trobar la professora de l’institut que li va obrir les altes portes de la poesia, per poder-li confiar les dues úniques coses que li importen a la vida: els seus 74 quaderns de poemes i el lleial, intel·ligent i notable Míster Bones. El títol del llibre prové del concepte del més enllà tal com va proposar Auster a través d’un poema que escriu Christmas, en el qual creia que quan morim anem a parar a un lloc preciós anomenat Timbuktú. Auster beu de la idea del poeta postromàntic Alfred Tennyson, que el 1829 va escriure un poema extens titulat Timbuctoo. Prenia el nom d’un territori inexplorat del Sàhara al voltant del qual havia crescut una gran curiositat. El poema de Tennyson el situa en un indret de la costa nord-africana, i se l’imagina com una versió de l’Atlàntida o El Dorado. En un vers, un serafí baixa i ens indica que no hem de percebre la seva ubicació en termes físics: “El teu sentit està obstruït per una mortalitat avorrida, el teu esperit encadenat... Obre els teus ulls i veuràs.”  La noció de Timbuktú que reflecteix Tennyson s’entén pel fet que Auster la considera com un estat previ a l’existència. Un estat que es pot tornar a assolir a través de la mort, i sens dubte les nostres pors de morir provenen de la reticència a renunciar a la seguretat dels règims artificials que hem conegut tota la vida. Auster fa bo el vers de Tennyson quan reconeix que Timbuktú és l’estat d’on venim per primera vegada, abans de néixer, abans que emergís cap semblança d’ordre. Tant Tennyson com Auster es refereixen a la mort com “la primera, l’última casa de l’home”. Ara Auster ja és a Timbuktú.