La Catalunya universal del pare Batllori

Hi ha homes que han exportat Catalunya al món i un d’ells va néixer l’1 d’octubre del 1909, l’any de la Setmana Tràgica. Era el jesuïta i historiador Miquel Batllori (Barcelona, 1909 - Sant Cugat del Vallès, 2003), conegut com a “pare Batllori”, erudit fins a deixar estabornits els seus, dotat d’infinit i fi esperit crític, gens destraler, minuciós, equànime i buscant sempre la veritat amagada en els papers. Era l’home elegant que feia reviure cadàvers. Els seus estudis van tornar a donar vida a protagonistes de la història dels Països Catalans, dels mallorquins a Trento a la influència de Balmes a l’Europa de la seva època, de Rubén Darío a Catalunya i Mallorca al paper de Catalunya en la guerra dels Trenta Anys. Gràcies a desenterrar-los, els va conferir una claror nova i va col·laborar en el relat del que Catalunya ha estat dins Europa. En els meus anys de jove doctoranda a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, era un orgull ser reconeguda com a catalana i que em preguntessin pel pare Batllori, a qui anomenaven “batloori”, amb una o allargassada, com l’ombra que ha deixat. És una de les poques persones de qui només he sentit elogis, tots superlatius. La seva brillant capacitat per desentrellar cartes, destil·lar documents, acumular coneixement i saber-lo dosificar en obra escrita és admirable.

Batllori Munné és un dels artífexs a situar Catalunya sempre lligada a Europa, una terra vinculada al que passava al món. A Vuit segles de cultura catalana a Europa, editat el 1958 per Selecta i reeditat pel Cercle de Lectors, Batllori hi fa transitar Arnau de Vilanova, fa reviure Ramon Llull, subratlla el paper de la llengua catalana a la cort del papa Alexandre VI i dona a conèixer a un públic ampli personatges com ara l’extravagant aventurer català Lluís Vidal i Pallarès. Catalunya és una terra “privilegiada”, perquè hi ha molta gent que, sense ser especialista, s’interessa molt per la seva història i els seus orígens. Ho va dir quan li van atorgar el premi Príncep d’Astúries.

L’erudit pare Batllori, que reconeixia que va entrar a la universitat sent castellanoparlant i en va sortir “catalanopensant”, era polifacètic, poliglot, humanista, filòsof, teòleg i assagista. Un savi universal, un home del Renaixement, un erasmista, un estudiós en què la capacitat de sístole i diàstole acadèmica era extraordinària i irrepetible. Ja de jove patia una malaltia que el va mantenir menys dinàmic del que se suposava durant llargues temporades. Aprofitava per llegir Chesterton i Bernard Shaw. Els professors que el van influir són Jordi Rubió Balaguer, Pere Bosch Gimpera, Ángel de Apráiz i Eugeni d’Ors. Quan el 1928 ingressa a la Companyia de Jesús, els jesuïtes el van enviar al noviciat de Gandia, que estava situat al palau ducal de Sant Francesc de Borja, un sant a qui també dedicarà moltes hores d’estudi.

El seu humorisme transcendental, del qual m’ha parlat molt el també jesuïta i historiador pare Benítez, va ser la plataforma de salvació en ambients i èpoques gens descomplicades. Amb aquest humor va superar l’ostracisme i va poder viure aliè a les rígides normes del moment, la guerra i la distància. La seva biografia passa per diverses ciutats i el du més de 30 anys a Roma. Va patir l’exili i va viure suspicàcies i desconfiances. Va perseverar. Hi ha dos aspectes de la manera de fer del pare Batllori que són dignes d’atenció. L’un, que el talent desbordant, si va acompanyat d’una encara més aclaparadora capacitat de feina, ofereix fruits que perduren i es multipliquen. El segon, que per molt que un savi estigui tancat necessàriament en arxius i exerceixi la soledat de l’investigador, si ho sap compartir, fa avançar-ho tot, des del seu coneixement fins a la força col·lectiva. Batllori, i ho va dir el president Jordi Pujol a Roma en un homenatge que vam fer a l’ínclit jesuïta cinc anys després de la seva mort, era un home “generós”, i és aquesta generositat, posant a l’abast del públic el seu saber, que li va merèixer la quantitat superlativa de premis, doctorats honoris causa, entrevistes, traduccions, homenatges i reconeixements. La pregunta que Catalunya es pot fer és: i ara què? Com es canalitza, aquesta herència batlloriana? Com es gestiona tota la informació que aquest mestre únic va poder acumular? De quina manera es preserva i es dona a conèixer el seu llegat i com es dona continuïtat als estudiosos que segueixen la seva intuïció universal?